dilluns, 14 d’agost de 2017

La boira incessant, de Montserrat Aloy

Fotografia: Carme Andrade
Aquesta boira que no cessa o la bellesa que no cessa de destil·lar gota a gota en aquest poemari de la Montserrat Aloy  i que el fotògraf David Marí es fa seu en una interpretació visual que va més enllà d'un acompanyament estètic. Les seves imatges, ull aquós, ull liquat en essències sòbries i aparentment efímeres d'un univers propi on es suggereix molt més que no pas s'ensenya.  I on lletra a lletra, la poeta vessa delícies en un remolí de versos on la gramàtica es confon amb la topografia dels cossos amorosos, on els altars encesos esperen sacerdotesses que iniciïn els antics rituals amatoris, on la gastronomia del bes i la botànica del sexe, estams, pistils i tiges conformen un univers antic que la poeta ens el retorna renovat en nous usos, noves app poètiques. 
Licors de fruits de bosc servits en calzes sagrats, Sants Greals femenins, a la recerca de la copa que respon a la crida del plaer que transforma la lletra en bes, en pit o en mugrons,  el cos en llibre obert,  el riu en humitats d'engonals, en lubrificades i goludes paraules.  Ets cuiner, plat i sOmmelier del meu cOs, ens diu...La lletra O amb la seva rodonesa ens acosta a la infinitud de l'instant amorós, a l'Orgasme en plenitud, a la perfecció del cercle que la trobairitz reivindica en les morfologies del cos i de la natura i que ofereix a Eros en una sublimació poètica intensa. Així és La boira incessant que ens submergeix en l'oceà poètic personal i únic de la Montserrat Aloy.  A El TU més pregon. 

© Carme Andrade

De muses i de frescors, amb una bella imatge de l'artista Pérez Olivan i textos de la Lena Paüls i de la Carme Andrade



Amors gairebé eterns, de Josep Igual


Trenta-vuit relats curts darrera una portada de Cossetània Edicions que pot donar peu a pensar que en el seu interior es narren històries on els antifaços, les manilles o les pistoles van circulant en habitacions rònegues de clubs de carretera. Res més lluny. Els Amors gairebé eterns del Josep Igual podrien passar per relats i prou, si no fos perquè sempre hi ha una història en què el sexe i les trifulgues conseqüents estan present en cos i ànima i… mai més ben dit. El cos el posa la mateixa natura del tema i l’ànima la infon la qualitat de l’estil narratiu i el pòsit culte i llegit que l’autor deixa anar entremig de les narracions com aquell que no vol la cosa, però sí que la vol, perquè és evident que l’autor sap el que es porta entre lletres; només cal fer una ullada a alguns dels títols dels relats per adonar-nos que el gènere d’Amors gairebé eterns va més enllà o més ençà – segons quin sigui el nostre punt de partida- de la qualificació de gènere eròtic sense més. Títols com No sóc Nabokov, nena. Quan plau a Déu que la fusta peresca, La sal de la terra, L’escapada, El pianista, Llibreta oculta, etc són títols que ens remeten a universos culturals i artístics ben diversos.  Les referències musicals, plàstiques i literàries són abundoses: Jean Genet, Bohumil Hrabal, Txhéhov, Van Gogh, Machado,  Velázquez, Jimmy Hendrix, Ava Gardner, Pink Floyd, Pollock, Joseph Beauys, Led Zeppelin i molts altres es passegen entre les pàgines dels Amors gairebé eterns com referents culturals d’uns personatges que, malgrat protagonitzar històries molt curtes són personatges sòlids i creïbles. Alguns llegeixen Shakespeare, altres esmorzen amb J.S.Bach, Mahler o Debussy; personatges del món de la lletra o de l'art amb la marca generacional d’una època dita postmoderna en què els símptomes del descrèdit de certs valors fins aleshores en alça  ja començaven a manifestar-se en pro d’un neoliberalisme creixent.  I tot ben amanit sense grinyols estilístics on les escenes de sexe i carn estan tractades amb realisme i vigor gràcies a uns excel.lents diàlegs on la ironia i l’humor se’ns revelen com la vaselina que alleugereix la possible sordidesa del relat. I la distància intel.lectualitza la història, cosa que l’autor practica en acabar-les amb una idea desmitificadora o amb un pensament irònic: El que es perd, es perd per sempre. Ja ho deia el poeta o aquest altre El suïcidi dels babaus, quina cosa més inquietant.

Resultat d'imatges de Amors gairebé eternsLa distància desdramatitza i ens fa acabar la lectura amb un somriure a la boca; així és com he anat tancant cada relat. Ara encara sou a temps de marcar-vos un bonic somriure als llavis.                                                                                                                                      © Carme Andrade


                                                                                  


dimecres, 12 de juliol de 2017

Hanuman, el mono gramàtic

Hanuman, el déu mono de la constel.lació hindú arriba de la mà d’Octavio Paz investit de saviesa gramática. El Mono gramático és una reflexió sobre els límits d’aquest fenomen alhora natural i artificial que en diem llenguatge. És l’intent d’esmicolar-ne el sentit per capbussar-s’hi i comprendre’l. Un intent metaforitzat en un camí, un passeig protagonitzat pel mateix autor i una dona, Esplendor. Una passejada fins arribar a Galta, un temple hindú del Rajasthan. En el trajecte, l’autor va desgranant un pensament metalingüístic, filosòfic i poètic. Empeltat d’orientalisme, les seves reflexions ens condueixen pels racons de l’ara, del temps que s’escola i del moviment de l’instant, tot i arribant a la conclusió que la saviesa rau en el trànsit de l’estat de persistència al del canvi. La sabiduria, -transcric-, no está ni en la fijeza ni en el cambio, sino en la dialéctica entre ellos. Vistes així les coses, semblaria que parlem d’un assaig però en realitat allò que sedueix del text són els nombrosos fragments  que el converteixen en un sublim poema en prosa on les ruïnes dels temples i la natura que hi creix entremig  acompanya l’escriptor en un passeig: un trànsit cap al coneixement. La gramática i la natura s’agermanen gràcies a les analogies i imatges que van apareixent al llarg del text. Un text que ratlla amb el surrealisme, de fet, Octavio Paz n’és un dels seus seguidors.
Las lianas de las letras…los lazos de las vocales,…los garfios de las consonantes…arenales de letras etc. (cit. text.) Les analogies de la natura amb el llenguatge són captades per l’ ull inquiet de l’escriptor capaç d’atrapar els mínims moviments i les ombres que es produeixen en els avatars oscil.lants de la natura canviant.
Fotografia: Carme Andrade
Esplendor és una dona poema a la que hi dedica paràgrafs plens d’erotisme. De la lectura dels esmentats paràgrafs sorgeix la pregunta inevitable: Esplendor té veu pròpia o és un bell apèndix del cos del Mono gramático? L’amor, definit com l’intent de fer de l’instant una eternitat, una victòria contra el temps, un endevinar l’altre costat. L’erotisme: el llenguatge del cos. Cos i llenguatge es superposen; cos i natura també.  Les analogies entre els tres conceptes caminen plegades amb una bellesa que sedueix el lector atrapat per la profunditat de les imatges i per les subtileses que s’hi endevinen.  I la poesia com el camí per trobar els límits del ser. Hanuman, el mono savi del Ramayana interioritza la lectura com un camí: la caligrafia és la vegetació i caminar és llegir el món. Els signes i les frases s’arrengleren i formen pàgines que s’obren, es despleguen i obren un camí. El final no importa. I el cos estimat també és un mapa de senyals, de signes i d’arbredes…/… i lluvia de universos sobre el cuerpo de Esplendor que no es cuerpo sino el río de signos de su cuerpo, corriente de vibraciones de sensaciones de percepciones de imágenes…

Una lectura molt especial que seduirà els lectors capaços de deixar-se captivar per un pensament ben articulat amb belles imatges.

© Carme Andrade

dilluns, 10 de juliol de 2017

Massa felicitat d'Alice Munro

Les dones de la Munro, perquè parlem de dones bàsicament quan parlem dels personatges de l’Alice Munro, són dones que, de tan normals en aparença, són excepcionals. En elles sempre hi ha un punt de fuga que les fa singulars dintre de la seva quotidianitat. Algunes no poden cuidar els fills per un excés d'alcohol a les seves vides o  són abandonades i s’ han d’ espavilar com sigui; altres són dones amb llibertat vigilada per uns  marits possessius - una manca de llibertat per altra banda  acceptada sense acritud aparent.- Dones que es debaten entre les normes masculines i els espais propis. Altres vegades com  en el relat Wendlock Edge la protagonista viu com una espectadora les vides dels altres. Dones que controlen la vida familiar fins a l’últim detall, en saben els gustos i en aparença viuen amb aquest objectiu però que no arriben mai a controlar les pròpies vides ni a realitzar els seus desitjos com a Forats fondos. Dones exposades a les crítiques i a una certa marginació en una societat conservadora com la del Canadà profund pel fet de ser més grans que les seves parelles...Dones grans i llestes que utilitzen tot el seu enginy per treure’s els problemes de sobre arribant a salvar la pròpia vida com a Radicals lliures i nenes que exerceixen de forma cruel l’escarni a una tercera, cosa que els reforça el vincle i l'amistat mútua com a Joc de nenes. No hi ha discurs moralista. La crueltat i la violència s'integren de forma natural dintre de la vida dels personatges. No són relats cruels. Són fragments de vides on la violència està tan present com ho està en qualsevol de les nostres societats ni més ni menys. Homes que assassinen els propis fills com a venjança del menyspreu o de l'abandonament de la dona són matèria prou casolana per no fer-ne escarafalls o no diguem res de la coneguda crueltat dels infants davant la diversitat física i psicològica dels altres.

Pintura i fotografia: Carme Andrade

Tal com diu en Vicenç Pagès Jordà, la Munro ens presenta constel·lacions de vides sempre fràgils, sempre diferents i és que els relats corals de l’escriptora acostumen a tenir una protagonista al voltant de la qual es configura tot un món de personatges que a la vegada tenen al seu voltant tot un món de relacions dibuixades en una mena de mandala fet de cercles enllaçats i alhora concèntrics.

I també, per suposat,  hi ha els homes d’aquestes dones els quals ni de bon tros se’ns presenten amb tanta complexitat com se’ns presenten elles. Sovint, encara que no sempre, són marits o pares violents i mesquins que les fan sentir culpables i homes que necessiten les dones per lluir-les o lluir-se davant dels altres.

Un dels aspectes més interessants del seu estil és el factor sorpresa: la narradora fa girar la truita en un moment determinat del relat, tot i  creant situacions que poden semblar xocants però que entren dintre de les possibilitats reals, així com els inicis directes i originals d'alguns relats, cosa que ens provoca un interessant estat d'alerta i de curiositat literària.

El lector, gràcies a les freqüents elipsis, sovint s’ha d’espavilar per treure’n l’entrellat de les situacions, ja que com a bona narradora l’Alice Munro no ens ho dona tot fet. Un lector acostumat a trobar-se tota la tralla explicadeta és fàcil que acabi perdent-se perquè  l’univers de l’escriptora, tot i esta empeltat de vida quotidiana, entranya una certa complexitat quant a la successió dels fets.

El títol Massa felicitat correspon al relat menys definitori del seu estil narratiu, diríem el menys munronià i si us hi poseu, ho descobrireu. 

Això és tot: us convido a fer una passejada per unes vides que sota l’aparença de lleugeresa amaguen passions i conflictes.

© Carme Andrade

Massa felicitat, traducció de la Maria Dolors Udina.

dilluns, 26 de juny de 2017

El vestit negre. Album polifònic realitzat per Lena Paüls

Aquí va el treball resum de la presentació del llibre digital El vestit negre, un projecte col.lectiu on hi van participar fotògrafs, artistes plàstics i escriptors.
El llibre digital, l'album de fotografies i el booktrailer al final de la crònica.

dijous, 8 de juny de 2017

Vostè mira enfora...(R.M.Rilke. Cartes a un jove poeta)

.../...Vostè mira enfora i això, ara, no li és permès. Ningú no li pot donar consell, ningú no el pot ajudar, ningú. Només hi ha un mitjà. Camini cap a vostè mateix. Explori el fonament que vostè anomena escriure: comprovi si estén les arrels en el lloc més profund del seu cor: confessi's si es moriria en el cas que li fos refusat escriure. I, per damunt de tot, pregunti's, en l'hora més callada de la seva nit: he d'escriure?.../...

.../...Si la seva vida de cada dia li sembla esquifida, no l'acusi. Més aviat, acusi's, digui's que encara no és prou poeta per a cantar-ne les riqueses, car no hi ha esquifidesa ni lloc esquifit o indiferent per als creadors.../...

N'he destacat dos de la gran quantitat de fragments que he subratllat d'aquesta petita meravella que constitueixen les deu cartes al jove F.X.Kappus que Rainer Maria Rilke va redactar des del 17 de febrer de l'any 1903 fins el 26 de desembre de 1908. En elles no hi ha consells d'erudit, ni són consells tècnics de poesia, són consells de vida necessaris per donar sentit a l'ofici de poeta. 
El viatge necessari del poeta o de l'aprenent de poeta cap al més profund d'ell mateix:  la soledat la gran aliada dels silencis fructífers. Som éssers solitaris, i com vaig llegir no fa gaire, unes vegades més que d'altres i cal aprendre a viure a partir d'aquest reconeixement. Extreure tot allò que brolla des de l'interior i posar-ho sobre el que hi ha a l'exterior.  Ser artista, diu, és no comptar, no calcular i que tot esdevingui de forma natural. Aquesta connexió amb el més profund de les complexitats de l'ànima serà el que donarà la qualitat de l'obra d'art o del text o del poema. La sinceritat i l'amor. La malaltia com un estat de transició que cal aprofitar, com un mitjà gràcies al qual l'organisme s'allibera del que és estrany. Parlant dels noms: Molt sovint és el nom d'un delicte allò que destrossa una vida i no l'acció individual i sense nom...és a dir la desgràcia sovint ve pel nom. La grandesa de la paraula per a bé i per a mal.
Ple d'intuïcions encerta de ple quan albira que la humanitat de les dones, madurada en dolors i humiliacions, sortirà a la llum quan s'hagi desembarassat de les convencions del que és exclusivament femení en les transformacions de la seva condició social. I els homes que a hores d'ara no senten que això s'està apropant se sentiran sorpresos i vençuts. Aquest moment creiem que  ja ha començat, encara que intuïm que el part serà llarg i dolorós. 

Carme Andrade