dilluns, 26 de juny de 2017

El vestit negre. Album polifònic realitzat per Lena Paüls

Aquí va el treball resum de la presentació del llibre digital El vestit negre, un projecte col.lectiu on hi van participar fotògrafs, artistes plàstics i escriptors.
El llibre digital, l'album de fotografies i el booktrailer al final de la crònica.

dijous, 8 de juny de 2017

Vostè mira enfora...(R.M.Rilke. Cartes a un jove poeta)

.../...Vostè mira enfora i això, ara, no li és permès. Ningú no li pot donar consell, ningú no el pot ajudar, ningú. Només hi ha un mitjà. Camini cap a vostè mateix. Explori el fonament que vostè anomena escriure: comprovi si estén les arrels en el lloc més profund del seu cor: confessi's si es moriria en el cas que li fos refusat escriure. I, per damunt de tot, pregunti's, en l'hora més callada de la seva nit: he d'escriure?.../...

.../...Si la seva vida de cada dia li sembla esquifida, no l'acusi. Més aviat, acusi's, digui's que encara no és prou poeta per a cantar-ne les riqueses, car no hi ha esquifidesa ni lloc esquifit o indiferent per als creadors.../...

N'he destacat dos de la gran quantitat de fragments que he subratllat d'aquesta petita meravella que constitueixen les deu cartes al jove F.X.Kappus que Rainer Maria Rilke va redactar des del 17 de febrer de l'any 1903 fins el 26 de desembre de 1908. En elles no hi ha consells d'erudit, ni són consells tècnics de poesia, són consells de vida necessaris per donar sentit a l'ofici de poeta. 
El viatge necessari del poeta o de l'aprenent de poeta cap al més profund d'ell mateix:  la soledat la gran aliada dels silencis fructífers. Som éssers solitaris, i com vaig llegir no fa gaire, unes vegades més que d'altres i cal aprendre a viure a partir d'aquest reconeixement. Extreure tot allò que brolla des de l'interior i posar-ho sobre el que hi ha a l'exterior.  Ser artista, diu, és no comptar, no calcular i que tot esdevingui de forma natural. Aquesta connexió amb el més profund de les complexitats de l'ànima serà el que donarà la qualitat de l'obra d'art o del text o del poema. La sinceritat i l'amor. La malaltia com un estat de transició que cal aprofitar, com un mitjà gràcies al qual l'organisme s'allibera del que és estrany. Parlant dels noms: Molt sovint és el nom d'un delicte allò que destrossa una vida i no l'acció individual i sense nom...és a dir la desgràcia sovint ve pel nom. La grandesa de la paraula per a bé i per a mal.
Ple d'intuïcions encerta de ple quan albira que la humanitat de les dones, madurada en dolors i humiliacions, sortirà a la llum quan s'hagi desembarassat de les convencions del que és exclusivament femení en les transformacions de la seva condició social. I els homes que a hores d'ara no senten que això s'està apropant se sentiran sorpresos i vençuts. Aquest moment creiem que  ja ha començat, encara que intuïm que el part serà llarg i dolorós. 

Carme Andrade

L'edat dels homes

El títol de L'edat dels homes de l'Hèctor Bofill, llegit al club de Lectura Òmnium/Bravium em va produir una certa curiositat i uns moments de dubte: Parlarà dels homes com a gènere o  del col.lectiu d'homes i dones? Parlarà dels homes com a gènere masculí en relació a l'altre gènere?
Auschwitz. Fotografia: Carme Andrade
La cita que encapçala el relat ens dóna una pista: Un gran principi de violència comandava els nostres costums, de Saint-John Perse, poeta francès (1887-1975) i premi Nobel. La violència com a mètode utilitzat pel gènere masculí des dels orígens de la nostra civilització per a dirimir els conflictes. La visita de l'autor al Club de Lectura ens va esvair els dubtes. En efecte, la seva novel·la,  que conté tot sigui dit de passada, moments poètics remarcables, ressalta el paper dels homes en el darrer conflicte del 36. Un treball que parteix de la memòria històrica familiar per desgranar unes vides estroncades per la guerra però també per posar negre sobre blanc tot un seguit de reflexions i dubtes morals en relació al compromís dels homes amb el seu temps i com l'instint natural de supervivència pot fer canviar els destins de les persones, tot i aparcant en un segon terme les ideologies i creences. Un altre repte moral que ens ofereix aquesta Edat dels homes és com arriba a ser d'estrany i paradoxal que la mateixa societat que va produir tanta bellesa, Bach, Bethoveen, Wagner, etc,  va ser capaç de produir tant dolor. De com la bellesa i el mal poden articular complicitats que ens resulten incomprensibles quan ens ho mirem des de la perspectiva del temps transcorregut. L'apropiació de la bellesa clàssica per part del nazisme va ser un fet indiscutible i molts autors s'hi han esmerçat a parlar-ne, per citar-ne un, Susan Sontag en el seu article Feixisme fascinant denuncia la dimensió ideològica de la bellesa perfecta.

Ens és molt llunyà aquest dilema? Podríem afirmar sense dubtar-ne que en els nostres dies en algun punt del planeta no es dóna aquesta contradicció? 

Carme Andrade

dilluns, 29 de maig de 2017

Una rosa per la llibertat

Un enllaç al blog de l'artista plàstica Fina Veciana.

http://finaveciana.blogspot.com.es/2017/05/una-rosa-per-la-llibertat.html?m=1

dissabte, 27 de maig de 2017

Preguntes, de Josep Porcar

Com si fores la més bella resposta sense preguntes.../...

Vint-i-una preguntes per atendre les no respostes. L'esperar, ofici antic per als qui saben que és inútil l'espera i malgrat això hi persisteixen. Les preguntes sorgeixen quan de forma abrupta el desamor fa la seva partida. 

Mag de la paraula, el poeta fa de la íntima trencadissa un cant de deslliurament semàntic on la sintaxi es trastoca, es subverteix en un joc intencionat (o no) d'una expressió en aparença caòtica, absurda i aparentment allunyada de la raó, ara bé... què hi ha més aprop de la raó i la lògica que alinear contingut i forma en una sola direcció quan el contingut és la perplexitat de l'abandonament amorós? 

I un treball lingüístic que sembla donar-se de forma natural i que recull constel.lacions diverses de la natura amb un clar protagonisme de les bestioletes, siguin grills, abelles, aranyes, centpeus o formigues i on les seves excrecències també tenen un valor simbòlic que ens remet a la descomposició de la matèria, sigui física o espiritual. També tot allò que talla i que escapça: el sílex, el ganivet i la falç, imatges recurrents que ens ajuden a visualitzar aquest univers emocional de fragmentació i de violència. 

I el pes de la mirada i de les mans en el record: De quina mirada mor l'última pestanya?.../...De quin lacrimal aquesta mar que abans salpava de nosaltres? (aquesta de que interessant!) I les mans: De quin groc, l'amor esgarria mans?.../... L'esquelet de la carícia que jo de tu te tinc.

La poeta Dolors Miquel en l'excel.lent pròleg del llibre cita Joan Fuster quan aquest ens diu que l'amor  és el miratge inexistent. Tindrà raó en Joan Fuster?

Tingui o no en tingui, si els miratges amorosos serveixen per crear universos plens de veritat i bellesa com el que ens ofereix Josep Porcar en aquest treball, - i intueixo que també en d'altres que encara no hem tastat- ,  benvingut sigui el miratge.

© Carme Andrade



diumenge, 30 d’abril de 2017

Són els crits dels nens arrencats de la calidesa...

Són aquests els crits que sento a les nits quan tanco els ulls. Els ulls esgarriats i absents de les mares en la penombra em visiten, els crits dels nens arrencats de la calidesa dels braços amorosos, és la run run de la marxa pacífica del combatent sense repòs en el rastreig infinit per subterranis malmesos.



De tot arreu sorgeixen cavalls galopant, dels boscos i dels deserts, cavalls pregons de fam i de set, galopades cercant un lloc on reposar i un abeurador d’aigües tranquil.les. També sento els esgarips dels cavalls famolencs d’odi i d’ambició, cavalls desbocats de menyspreu que atravessen planures i arramblen amb tot el que troben al seu pas. Un dolor que sorgeix de les entranyes de la terra  i s’escampa, rius de sang, artèries que  inunden els carrers sense cases, les llars sense ànima, la humanitat famolenca. La humanitat assedegada ens reclama als de la geografia propícia.

Els habitants del primer món havíem perdut el tel protector que ens permetia aixoplugar-nos dintre del capoll en les hores d’alegre disbauxa, embrancats com estàvem en falses aparences, en miralls lluïts i deslluïts, en arravataments frenètics. Havíem esdevingut orbs. Els cadàvers començaren a sorgir a prop nostre. Del sud i de l’est ens arribaven taüts a la deriva enmig del nostre mar plens de criatures i de joves amb el somni d’Ulisses a la sang. Oh vella Europa!

Avui m’he aixecat abans de l’alba. He sortit al balcó. El món dormia encara. A la ciutat els punts de llum fosforescent al lluny indiquen el foc que no cessa més enllà de la frontera ocupada pels bàrbars amb els ganivets esmolats.

Inoperància de les formigues alades que sobrevolen astorades la màgica absència dels dies bells quan els frescals verderols somrients piulaven arcàdies, quan els nens tornaven a la llar amb la innocència de la rosa a cada galta.

 ©Carme Andrade 

Brúixola, de Mathias Enard

Les hores passades llegint Brúixola de Mathias Enard (Niort, 1972) han estat  hores de passió lectora, un gran regal per a l’esperit i per als sentits. Sentit i sensibilitat, una recerca de l’harmonia entre l’orient i l’occident i una recerca de l’alteritat, en definitiva el retrobament del jo a través de l’altre, que no és res més que el mirall de tu mateix. La necessitat de l’acceptació de l’alteritat com a part integrant del jo, com a contradicció fecunda, en paraules del mateix autor.
Un llibre de gran volada del qual podem valorar la història que s’hi narra  - la destrucció actual de Síria en el rerefons -, però també  la matèria poètica amb què l’escriptor ens mostra el camí existencial del protagonista, centrat en la seva malaltia física que actua com una mena de nebulosa per amagar una autèntica malaltia de l’ànima i un amor impossible per una dona, la Sarah, la seva bella obsessió.
Seguint amb la idea que estem davant d’una obra ambiciosa, la desfilada d’erudició ens enlluerna i ens captiva. L’autor ha creat un discurs de l’orientalisme amb l’aportació  de poetes i músics iranians influents en l’art europeu com Sadeq Hedayat,  Omar Khayyam i Rumi i d’artistes europeus que es van veure seduïts pel món oriental, Pessoa, Balzac, Mandelson, Kafka, Chopin, Chateaubriand, Goethe i també per la petjada de dones artistes, escriptores i aventureres del final del segle XIX, que en alguns casos disfressades d’home, també anaren a la recerca d’allò diferent que el nostre esperit occidental no té i que cercarà a l’Orient.
He llegit Brúixola amb l’emoció de reconèixe’m en els meus propis viatges  i en la meva experiència vital i personal, de tal manera que la meva ha estat una lectura interactiva, un autèntic diàleg entre el relat i el meu jo lector , amb moltes anotacions al marge que enllacen literatura i vida viscuda. Un llibre que m’ha remès vitalment a tot allò que fa referència a l’espiritualitat i a la metafísica que les ànimes inquietes en algun moment de la vida cerquem.

I un fragment final desbocat i sincer, que actua com una declaració de principis:

Fotografia: Carme Andrade
.../...l'Orient de les llums, l'est, la direcció de la brúixola i de l'Arcàngel emporprat, sorprèn el marbre del Món jaspiat de patiment i d'amor, a punta de dia, au va, sense vergonya, ja fa temps que no hi ha vergonya, no és cap vergonya copiar aquesta cançó d'hivern, no és cap vergonya deixar-se endur pels sentiments:


Torno a tancar els ulls,
el cor em batega tan càlid.
                                                                                 Quan verdejaran les fulles a la finestra?
                                                                                 Quan tindré l'estimada entre els braços?

                                                                               i pel sol tebi de l'esperança.

© Carme Andrade