dilluns, 12 de febrer del 2024

Llegir petit i escriure sobre literatura i amor, de Blanca Llum Vidal

 És llegir petit i és lectura breu, cosa que no vol dir senzilla, en tot cas és breu de continent i gran de contingut. Un assaig d'unes quantes pàgines on l'autora recrea la seva mirada crítica i sàvia en uns quants autors que segons ella mateixa li han resseguit l'espinada- i que se m'han gravat al cervell i potser a la part dels ulls que no plora, i entra l'ungla i la pell-...una mirada que no queda reclosa en l'intel·lecte, sinó que s'incrusta entre la pell i l'ungla com ella mateixa diu. Vet aquí una nova manera d'entendre i sobretot de viure la literatura. I és un llegir petit perquè la seva tria es concreta en una parcel.la del saber de l’autor sense pretendre comprendre la globalitat, en tot cas anar a allò concret i un posicionar-se allunyant-se d’allò personal, és a dir que la nostra motxilla resti en un segon pla per tal d’evitar dissoldre’s o confondre’s amb l’altre i d’aquesta manera defensar l'alteritat, la individualitat de cada text i de cada autor. 

Una empresa que personalment com a lectora considero molt difícil i forçada, ja que la motxilla sempre va amb nosaltres i justament és la coincidència de la idea, de les actituds vitals del personatge, etc allò que ens proporciona llum i alhora plaer lector. Feta aquesta salvedat com a lectora, tornem a l’assagista.

El pròleg de Llegir petit és una declaració molt explícita d’intencions, de tries d’autors i una reivindicació de les absències que segons ella també estan presents. Escriptores com Víctor Català, Maria Mercè Marçal, Margueritte Duras, Maria Aurèlia Campmany desfilen al costat de filòsofs com Lévinas, poetes com Màrius Torres, pintors com Joan Miró i d’altres, matisats tots ells per la lletra afinada i personalíssima de l’autora. A través de tots ells l’autora destil.la el seu pensament literari allunyant-se de l’academicisme teòric i essencialista ( veure Heidegger en especial) i postulant per una literatura que toqui de peus a terra amb la realitat social. I la petjada de la Víctor Català en aquest petit assaig serà permanent,  la redescoberta d’una autora que de la mà de la Blanca Llum Vidal es desclou com una avançada al seu temps, una insubornable que la feia dir al pròleg de Caires vius:  Dogma, escola, codi, conjunt de regles preestablertes dins d’una esfera de creació, vol dir limitació, que equival a minva, la minva a la decadència i la decadència a traspàs, a mort. Aquest és el nervi empeltat de la Víctor Català que recorre les lectures literàries i filosòfiques de la Blanca Llum Vidal.

 ©

Carme Andrade





dissabte, 10 de febrer del 2024

Basat en una història real, Delphine de Vigan

 

Una altra de les lectures que aquest hivern m’han omplert de plaer lector- encara que hi hagi veus que diguin que l’art no està per produir-nos plaer. Com en podem dir d'aquest goig vers una manera de narrar o vers una història suggerent o vers un text que et toca l’ànima en algun moment? Doncs diguem-ne goig intel·lectual si voleu.

A Basat en una història real de Delphine de Vigan s’hi apleguen algunes de les qualitats que ens produeixen aquest plaer, una de les quals és el domini de l’art de la seducció on el lector es veu fàcilment atrapat en unes situacions que malgrat poden confondre i porten la marca de la incertesa, constitueixen el ganxo que et fa seguir una història i que un cop acabada de llegir sempre et queda el dubte de si la teva interpretació com a lectora coincideix amb la intencionalitat de l’autora.

La sequera creativa, el drama del qui s’afronta a la pàgina en blanc i el paper que pren la coprotagonista accidental en aquesta història on la literatura pren un paper fonamental, seran els eixos per on transcorre una narració dotada de tremp i d’interès. El vampirisme psicològic del qual podem ser víctimes i les dependències que se’n deriven conformen una trama psicològica molt potent i més si hi afegim les gotes necessàries de suspens amb finals sempre sorprenents i inquietants. En resum és el que en diríem un thriller literari en què inevitablement el relacionem amb una excel · lent pel·lícula, Misery, on la literatura també comporta obsessió i follia.

© Carme Andrade


dissabte, 13 de gener del 2024

Una tendra donzella, de Joyce Carol Oates

 Un altre llibre que m'ha acompanyat els vespres d'aquest darrer desembre i un altre llibre que m'ha seduït des de la primera pàgina. L'habilitat de l'escriptora de portar els lectors cap on vol, tot i repartint de forma sàvia els temps i les elisions i que el resultat sigui que la curiositat lectora vagi in crescendo, no deu ser tasca fàcil. 
Joyce Carol Oates(N.Y. 1938) ho aconsegueix gràcies en part a a la relació- diríem estranya- dels dos protagonistes. Una relació que va creixent i es va desenvolupant de forma que el misteri batega fort durant tot el relat. Un home vell, ric i culte i una noieta joveníssima, de classe treballadora i poc cultivada. A partir del contrast en la situació de poder d'un i d'indefensió de l'altra es va desenvolupant la relació que en un primer moment fa témer el pitjor, encara que cap al final veurem que els viaranys literaris de l'escriptora van per altres camins menys escabrosos del que crèiem, però la intriga i el misteri no ens abandonaran durant tot el relat acostant-nos en alguna seqüència als ambients dels relats de terror.
 La seva biografia ens recorda que Joyce Carol Oates va rebre el premi Bram Stoker per la novel.la de terror Zombie. Ha estat nominada dues vegades al Nobel de Literatura. 

 © Carme Andrade




dimecres, 10 de gener del 2024

Per què ser feliç quan podries ser normal? de J. Winterson Trad. de Dolors Udina

El fet de ser feliç, després de la lectura tan suggestiva del llibre de la Winterson, no és res més que ser tu mateixa en els teus actes, és a dir respondre amb sinceritat a la teva personalitat, a la teva naturalesa humana, als teus desitjos.  Aquesta felicitat en aparença tan fàcil de conquerir comporta un treball personal al qual no tothom està en condicions d'afrontar. La protagonista ens mostra el seu camí particular per arribar-hi tot i fent front a una cursa d'obstacles posats en un camí ja de per sí costerut. 

A l'altre costat de la felicitat de què ens parla el llibre es situaria la normalitat i la posem entre cometes per tot allò d'arbitrari que comporta el concepte de normalitat. Felicitat versus normalitat. En aparença són dos termes que no haurien de ser contradictoris de per sí, però situats en les coordenades vitals de la protagonista s'entén el seu antagonisme. 

En el cantó de la suposada normalitat es situaria el pensament ultraconservador i repressor de la mare adoptiva. Una mare adoptiva que no s'està d'infringir maltractaments i abús de poder a la seva filla,  cosa que en societats més avançades serien objecte de denúncies i de condemnes. Aquesta mare de crueltat i bogeria inqualificables serà el centre nuclear d'on sorgeix la infelicitat de la filla però que alhora funcionarà com un revulsiu, com l'espurna que encendrà la metxa en la recerca de la pròpia identitat i de la llibertat. 

 Pel camí, la lectura dels autors anglesos de la biblioteca municipal seran els aliats en la descoberta del mons possibles. Passió i refugi,- la seguretat de la  biblioteca-,  que marcaran la seva vocació literària i la seva vida. A fi de comptes, el relat de la Winterson és narrativa d'auto ficció on la veu principal és la pròpia autora en aquest viatge cap als orígens i on la caiguda als inferns personals serà inevitable com també ho serà  pujar a la superfície i surar de nou. 

Per altra banda, el final del viatge a la recerca del seu origen li comportarà un cert desencís i buidor. Són els camins complexos i paradoxals del desig que fan que la recerca s'inflami d'entusiasme, d'interès, de neguit i de por, una barreja de sentiments sovint contradictoris, però que un cop s'arriba a la consumació del desig pot deixar-nos un rastre d'insatisfacció. 

La missió d'auto salvació que es proposa la protagonista es veurà enfortida pel descobriment de l'amor com el punt primordial i cito textual la darrera frase amb què tanca el llibre: L'amor. Una paraula difícil. On comença tot, on tornem sempre. L'amor. La manca d'amor. La possibilitat de l'amor. 

 © Carme Andrade



  

dijous, 7 de desembre del 2023

Sola, de Carlota Gurt

D'abril a novembre, del despertar a la llum al temps de la latència i la foscor, una dona decideix fugir del seu hàbitat quotidià i tornar a la ruralitat dels seus orígens familiars amb l'objectiu de treballar en una novel.la. 

En aquest trànsit de la vida urbana a la vida rural es situa el relat de l'escriptora Carlota Gurt. Una història amb una arrencada força coneguda. La fugida o l'evasió o la recerca de silenci és una pràctica força usual en el món intel·lectual i artístic; malgrat això, el relat de Sola se'ns presenta molt seductor des de les primeres pàgines on l'estil de l'escriptora batega amb força i els pocs personatges que habiten el relat se'ns revelen força enigmàtics. Un triangle donarà vida al relat,  dos homes i una dona, la Remei. Un altre triangle literari fluctua entremig de les pàgines de Sola en un exercici de meta literatura, la Mila, l'Ànima i el Pastor de Solitud. Se'ns fa fàcil endevinar qui representarà l'Ànima i qui el Gaietà (el pastor) en aquesta altra Solitud de la Remei. Un estudi dels paral·lelismes entre ambdues narracions seria un exercici  interessant de realitzar. 

En allò que destaca Sola no és en l'esquema argumentatiu en sí, sinó en unes constants que fan de la novel.la una proposta ben seductora. Per un cantó l'estil literari amarat d'una expressivitat que fa de l'abruptesa i d'un llenguatge de vegades descarnat i directe el seu major atractiu. De l'altra, la capacitat narrativa d'ensamblar els temps present i el temps passat i en especial de configurar els tempos del relat de forma estratègica de tal forma que el suspens està assegurat, cosa que és motiu d'agraïment per part del lectors. 

Finalment no puc deixar de costat tot allò que esdevé a la protagonista en aquest viatge cap a la soledat en un ambient on s'hi barregen els records de les relacions familiars, els sentiments negatius vers la mare, la seva frustrada maternitat i altres successos que componen un quadre ben farcit d'intensitats emocionals i on la casa rural, en aparent el refugi desitjat, ho és menys del que la Remei hauria projectat.
Aigua i foc. I la llegenda de la dona folla que planarà pels capítols finals...

Carme Andrade

dijous, 30 de novembre del 2023

Diré que m'ho he inventat, de Marta Marín-Dòmine

 

Darrera el títol de Diré que m’ho he inventat 1s’amaga un relat d'auto ficció escrit per Marta Marín-Dòmine (Barcelona, 1959),  una opció literària valenta i arriscada en encarar una història plena de dolor i d’amor que commou i que ha estat motiu d’admiració d’aquesta lectora, qui en un rampell de fruïció literària s’ha empassat el llibre un dia de novembre mentre la fúria del Black Friday recorria la ciutat.

El neguit per saber més dades sobre l’autora per mi desconeguda va ocasionar que entre capítol i capítol cerqués informació a les xarxes. Tot plegat va fer que em fes una radiografia mental d’aspectes col·laterals de la seva persona però potser menys significatius com escriptora, encara que parlem d’una solidesa literària avalada per un plegat de títols, alguns dels quals premiats en diverses ocasions, així com per guions de documentals i altres col·laboracions literàries.

En són molts els aspectes del seu estil i de com aborda algunes temàtiques allò que m’ha provocat admiració. En primer lloc, voldria ressaltar l’aspecte poètic de la seva escriptura. La paraula «poètica» comporta sovint una càrrega de lirisme més o menys ensucrat que pot confondre i alterar el concepte. En el cas de Diré que m’ho he inventat, el lirisme està fet de terrenal substància i de la crua constatació que l’amor comporta dolor, ferida i cicatrius incurables. Una escriptura sense crosta, sense afany d’edulcorar res, ben bé al contrari, la cruesa de la nuesa, quan la nuesa no ens agrada però la reconeixem i no la neguem. Una història de la relació mare i filla teixida amb els fils del record, cosa que constitueix la base de molta narrativa del nostre temps però en el cas de Diré que m’ho he inventat m’he preguntat on rau la singularitat d’aquesta història. La resposta ens la trobem en el com l’escriptora ens la transmet, de vegades cercant la metàfora que ens ajudi a entrar dintre de la complexitat de l’ànima humana amb totes les seves paradoxes, altres vegades expressant de forma magistral els moments més dolorosos: Setmanes després de la teva mort, em vaig adonar que ja m’estava bé que estiguessis morta. Tot i així, vaig anar descobrint que m’ habitaves el cos.

L’auto ficció, que tanta literatura produeix en l’actualitat, ens arriba de la mà de l’escriptora Marín-Dòmine amb un bagatge literari potent que ens la fa singular i renovada. El rerefons de les faules com a metàfora de la bellesa, però també de la crueltat, es fa present amb paral·lelismes de la humanitat amb animals salvatges, llops, llobes, bisons... i també trobem moments culminants, epifànics i bells que actuen com l’inici o el final d’una etapa vital, com per exemple  la visió que té la mare d’una dona embarassada i que serà el punt d’inici de tot plegat, - sense aquesta visió segurament no hauria existit res del que comentem- o la determinació emocional que comporta llençar l’anell de la mare a les aigües impetuoses del Niàgara.

Construir la maldat d’una mare no és construir una mare malvada i aquesta és la tasca d’aprofundiment i de distanciament que ha aconseguit la protagonista, creiem que no sense dolor i treball, però que ha contribuït a fer possible un treball literari enlluernador.

En l’entramat del relat, tres ciutats estan presents, París, Toronto i Barcelona. Cadascuna constitueix una mena de refugi en moments determinats, encara que la ciutat mare que encarna el protagonisme és la Barcelona dels anys en blanc i negre amb la seva pàtina de neorealisme i alhora d’espai conegut i familiar. La Barcelona ciutat i la dona mare. És tal la identificació d’ambdues que deixar la mare morta era abandonar també la ciutat.

Altres consideracions interessants a l’entorn de Diré que m’ho he inventat serien de tipus sociològic pel que fa als desitjos de progrés d’una dona d’origen humil, la mare, la Marina, la qual se’ns presenta brillant en molts aspectes, malgrat l’erràtica assumpció del seu rol maternal. Una dona que troba en l’assistència a càstings de pel·lícules una forma de sortir del tedi i de la seva classe social, una mena de miratge on poder lluir la seva personalitat i fer-se un espai en un món allunyat de la seva sòrdida realitat.

Diré que m’ho he inventat, un títol, el significat del qual se’ns revela cap al final de la novel·la, una expressió que resumeix l’estat anímic d’aquell que ha deixat anar tot allò que l’oprimeix, que el persegueix o com diu l’autora, que ens esclavitza, tot fent un paral·lelisme amb el deixar anar d’una postura ben coneguda de ioga, la savassana. La protagonista de la història ha deixat anar la mare, l’ha expulsat mitjançant l’escriptura, dissoldre la fusió, en paraules pròpies. En resum, una novel·la brillant i profunda que deixarà petjada a tot aquell o aquella que la llegeixi.

© Carme Andrade

1Premi BBVA Sant Joan 2023

dilluns, 23 d’octubre del 2023

La vida per dins, de Laura Fabregat

 

La vida per dins, de la Laura Fabregat, és una narració apta per a amants de lectures intenses i profundes,  funciona en part com una mena de monòleg interior on la protagonista, la Nur, ens narra la seva vida des de la infantesa fins l’edat adulta, amb tota la nuesa descarnada, allunyant-nos del record ensucrat de les infanteses perdudes a què ens tenen acostumats moltes narratives. Una infantesa marcada per les pors, per la dependència a les persones fortes del grup i per la covardia davant de les persones febles, objectes del buylling escolar. La por al menysteniment dels altres qualificats com a guais  farà que la Nur es sumi a la pressió contra el feble amb una bona càrrega de culpabilitat per part seva.  La por a la soledat i al silenci, si no segueix la líder, es convertirà en la presó interna que no la deixarà ser lliure. Una cadena jerarquitzada de relacions tòxiques que marcaran la vida futura de la Nur en un temps convuls, el de l’adolescència,  que s’allargarà fins la vida adulta quan apareixeran nous personatges, cosa que farà que es reprodueixin els conflictes interpersonals.



Com una pàgina d’una autobiografia escrita amb la ploma esbatanada al cor, que diria el poeta, La vida per dins fa un viatge d’introspecció del dolor fins la seva arrel, que no és altre que les malaltisses relacions familiars amb el pare, estimat i idealitzat fins l’exageració i amb la mare, menystinguda i odiada per la Nur. Una persona que se sent incapaç de conduir la seva vida, No tinc prou món per agafar les coses que em van grans.... Jo el que vull és deixar de ser un llapis. Una dona amb una feminitat subjecta als homes que ella mateixa ha idealitzat. Només m’has de dir alguna cosa i ho deixo tot.  La recerca del paradís a través del Quim que representa la masculinitat idealitzada i adorada i que ella identifica amb la del pare desaparegut, com si el pare, en la seva absència, es projectés o es reencarnés en la figura del Quim. A la mort del pare seguirà una època de deliris i visions nocturnes fantasmals en un desig de no perdre’l per sempre. Com en algunes de les pel·lícules del director canadenc de moda, en Xavier Dolan[1], tanta infelicitat tindrà un origen familiar preservat als ulls infantils però que tard o d’hora serà inevitable conèixer i així tallar la cadena de dolor i frustració.

Una mena de foc intern brolla en cada pàgina gràcies a l’expressivitat i la força de l’estil literari de l’autora.  Una narració directa, amb repeticions, amb girs propis de l’oralitat que resulten molt naturals i en altres ocasions amb expressions poètiques tenyides d’un lirisme audaç i cru. Una prosa rica, sincopada però fluida, expressiva, amb una aposta clara pels mots i girs dialectals propis de les terres ebrenques i que aconsegueix mostrar-nos uns personatges vius, propers i recognoscibles.

A la segona part, els esdeveniments narrats amb una veu literària fina i esmolada es desencadenaran de forma dramàtica. Gelosies, enveges, mentides, infidelitats, i al capdavall la por al fracàs sentimental. Temps convulsos i bulímics, afartar-se i vomitar, en un anar i venir de relacions i experiències corrosives  poc constructives, un abocament incontrolat i incontrolable cap al buit existencial. Entremig, la protagonista bastirà un relat fet a mida, la mentida del qual li explotarà a la cara de forma abrupta en un gir inesperat i sorprenent. Els darrers capítols són d’un alt voltatge dramàtic, cosa que provocarà en el lector l’avidesa de conèixer el desenllaç de tot plegat. Intensitat i humanitat a mans plenes.  

© Carme Andrade



[1] https://ca.wikipedia.org/wiki/Xavier_Dolan