dilluns, 20 de març de 2017

L'incert alberg

L'incert alberg, Josep Igual. Editorial Afers, 2016

De l’incert en faig alberg deia en Foix. La incertesa és la nostra casa. La incertesa connatural i humana que arrenca des del moment que la humanitat s’adona i pren consciència que no sabem què hi hem vingut a fer en aquest món. La consciència ens aboca a preguntes sense reposta. Des de la talaia del primer món, les nostres incerteses són les d’un demà que se’ns presenta ple de clarobscurs, inestable, però amb tot, són les incerteses d'un món privilegiat, si no obviem les incerteses estructurals de les tres quartes parts restants del planeta.  L’autor adopta el vers foixà per al seu dietari l’ any 2011. Aleshores i encara ara, dura la fuetada de la crisi i molt especialment en els oficis del món de la cultura i de les arts.
Fotografia: Carme Andrade. Paisatge deltaic a l'hivern
A les endreces del llibre hi trobem la primera declaració d’intencions. Dos poetes, un assagista i un filòsof: Foix,  Montaigne,  Joan Fuster i el poeta José Angel Valente encapçalen el dietari amb unes citacions que situen la vida com a nucli central de la literatura. Un dietari no és sinó trossos de la vida, sense que importi gaire si són reals del tot o només ho són a mitges. L’Incert alberg veurem que és molt més que això.
Al llarg de l’any 2011, en Josep Igual va desgranant el seu dia a dia tot i engalzant experiència personal amb reflexió, molt sovint fent-se seu el pensament dels autors que acumula en la seva motxilla lectora, profunda i ben autodirigida. Substitueix la pròpia reflexió per una cita del filòsof, del poeta o de l’artista i té la rara habilitat d’integrar coneixement erudit en quantitat i en qualitat amb el devenir de les hores senzilles en uns espais on el sol, els núvols  i els pardals o els gats en són protagonistes, així com ho són els vells que seuen sota l’ombra dels plataners de la plaça.
En aquest microcosmos ben mediterrani,  l’autor hi troba tot el material humà i ambiental que necessita per fer del seu dietari una lliçó d’alta volada literària i vital. La seva obstinada opció de viure en l’art i per a l’art, opció valenta, inaudita i insòlita en els temps que corren, constitueix, al meu mode de veure, la gran fondària de tot plegat.
Un autor que sembla que es mantingui distanciat del que en diríem els saraus mediàtics i que, de ben segur, aquest fet li proporciona  llibertat de pensament i el temps per anar cuinant una literatura rica en llargària i en qualitat. I també un autor compromès amb el món,- petit i gran- que l’envolta i connectat intel.lectualment més enllà dels nostres límits geogràfics. Un escriptor que hi dedica hores diàries de lectura és un escriptor d’ofici. Sense aquest treball disciplinat de lectura no s’assoleixen els nivells de robustesa que observem a L’Incert Alberg. El dietari conté un amplíssim registre de gèneres quant a referents i no només literaris, sinó filosòfics, musicals i artístics en general. I s’hi respira sinceritat a dojo. Agafades dues pàgines del dietari a l’atzar ens topem amb uns quants noms propis de prestigi: la narradora Katherine Mansfield, Virginia Woolf, Emily Dickinson, Txèkhov, Pasolini i el polític Andreotti.
Res és gratuït en les seves pàgines. Un fet quotidià o que ocorri a l’altra punta de món, l'autor ens el presenta amb la lucidesa i la profunditat d’un coneixedor del tema i ens regala una reflexió final a tall de conclusió des d’una mirada crítica i mordaç sobre el fet.
Res humà m’és aliè. Sóc home, res del que és humà no m’és indiferent, deia Publi Terenci Afer, (s.II AC). Pensament recollit més tard pels humanistes. La paraula humanisme avui, ara, enmig de la voràgine materialista que allunya el pensament de les aules i del quefer individual i col.lectiu, és el tresor, que a la manera dels antics, caldrà preservar com els nostres ancestres preservaven el foc. Caldrà vetllar fent torns, de nit, perquè no s’apagui. Josep Igual persegueix aquesta fita. Salvar les paraules, salvar el pensament universal dels que ens han precedit i a la fi, salvar-nos nosaltres. A les seves pàgines l’art és experiència i la lletra és vehicle per construir  coneixement, amb mirada de revolta, si bé ombrejada per un cert fatalisme, ben justificat pel viratge polític planetari que patim.
El dia a dia del seu dietari s’inicia sovint amb la contemplació gairebé beatífica del tros de cel des del seu cau, dels ocells que habiten a la vora o dels que passen ben a prop. Els núvols, el garbinet i la banda sonora que acompanyaran el cafè ens van introduint de forma lenta com en un vals matiner cap a les activitats relacionades amb els seus dos oficis: escriptor i músic. Les sortides al món exterior, sempre a peu o amb bus, són un balcó des d’on fer bona literatura: observar, raonar, il.lustrar i concloure. Res humà li és aliè. Tot s’aprofita per extreure'n pensament i literatura.  La vida i la literatura en un contínuum sense exclusions.
Per altra banda, com a lectora que estima la llengua - les llengües- agraeixo el ventall amplíssim d’adjectius que engrandeixen i l' embelleixen, així com algunes picades d’ullet que ens fa l’escriptor en inserir fragments de ficció plens d’humor i ironia, sense oblidar, - qüestió que mereixeria un estudi a fons- el cos teòric de pensament literari que sustenta l’autor. Aquí en tenim un exemple:
Els bons poetes saben quan han de deixar un poema una mica despentinat. Dominar la controlada descurança és un dels pinyols més difícils de l’art d’escriure (no només versos). Hi ha textos que demanen la taca accidental i moririen amb l’excés de rigor.
El dietari que tinc a les mans no és un dietari a l’ús; és una gran lliçó  de literatura viva i d’humanisme, cuinada amb ofici, erudició, amb una expressió acurada, precisa i rica i el que és més difícil d’aconseguir: amb amenitat,  fins el punt que un pic el comences no el pots deixar de llegir, tal com ens ocorre amb la millor narrativa.

 © Carme Andrade


dilluns, 13 de març de 2017

El nostre pitjor enemic, de Jesús Tibau

XXXIII Premi de Narrativa Ribera d'Ebre, El nostre pitjor enemic de Jesús Tibau és una narració curta que se'ns presenta de forma poc convencional des de les primeres pàgines. 
Està estructurada en vint capítols, dinou dels quals corresponen a una data en concret i un altre capítol que es correspondria a quaranta anys abans de les dates anteriors.
En primer lloc sorprèn la conjunció espai temps. Un espai fictici en un temps força indefinit. Aquesta inconcreció del context on es desenvolupa l'acció es manté  al llarg de tots els capítols. Un temps no lineal, on les escenes del passat donen sentit al present en un continu moviment de l'ara a l'abans i viceversa. L'espai, una illa hiperbolitzada en les seves característiques d'illa morta, de paisatge aspre i assedegat, un espai natural sotmès al sol, al vent, a les tempestes violentes on sembla que no pugui sobreviure cap criatura. Una illa semblant a un home abandonat a la seva sort, una illa fòssil. En aquest paratge allunyat de tot hi arriben uns personatges, tots ells militars, per tal d'acomplir una missió. 
El Comandant sobre el qual pivota la narració és un personatge complex i contradictori. Militar per tradició familiar però que no posseeix cap de les qualitats que se suposa que hauria de tenir un militar. Mancat d'autoritat, de caràcter feble, acomplexat a causa del seu físic i d'un passat mancat d'afecte. És l'antítesi de la figura d'un militar. Els altres personatges masculins que l'acompanyen, tots ells militars, també es troben molt lluny de l'arquetip dels típics homes de les casernes.
La missió a la qual van destinats els soldats i els seus caps queda una mica eclipsada per situacions que ens fan pensar en un d'aquells films antics del gènere de ciència ficció on formigues gegants o ocells prehistòrics ataquen persones indefenses. Aquí, les papallones gegants o els crancs mossegadors apareixen sense gaire explicacions com una amenaça més que assola la vida dels soldats.
A aquestes amenaces físiques, cal afegir la presència de la despòtica Comandanta, la dona del Comandant, una dona poderosa que amb el seu caràcter desdenyós i ambiciós afegeix tristor i vergonya al desafortunat marit. La mare del Comandant és l'altra figura femenina que sovint apareix de forma fantasmàgorica  - de fet fa anys que és morta-, cosa que hi afegeix un aire de narració enigmàtica.
Misteris no resolts, ombres que viuen en subterranis i personatges estranys dels quals en sabem ben poca cosa, com és el cas del  Mariscal, la màxima autoritat del destacament, antic dictador, sembla ser, confinat a les seves habitacions i del qual aventurem que deu ser part de l'objectiu de la missió. 
Entremig d'aquesta barreja, de tant en tant apareixen fragments descriptius de prosa poètica, cosa que afegeix encara més hetereogeneïtat al conjunt de la narració.
Per altra banda, la inclusió d'elements provinents de la mitologia clàssica com el Minotaure, la deessa Fortuna i el Laberint sorgeixen en un intent probable de dotar de profunditat i d'un cert simbolisme el relat.
En resum, una narració poc convencional, pel que té d'heterogènia, cuinada amb elements força sorprenents.
Un relat que es tanca de forma una mica sobtada,- de fet esperàvem més esdeveniments-, tot i proclamant que el pitjor enemic som nosaltres mateixos,

©Carme Andrade



dijous, 26 de gener de 2017

Deixeu-vos esgarrapar per L'ungla i la carn de la Isabel Salvat

A la contraportada de L'ungla i la carn(1) hi llegim El territori d'aquests contes és un poble. Un poble travessat per una carretera que mena a Mascabrers, on, en un canyís...
En efecte, l'espai literari d'aquest recull de relats que tinc a les mans és un petit univers que a la manera de les narracions on hi ha un microcosmos que s'expandeix i pren dimensions atemporals, aquí l'autora també ens ofereix una visió calidoscòpica d'un petit món ple d'històries, algunes de les quals són singulars de per se i unes altres les hi fa  singulars l'estil personalíssim amb què estan narrades. A més d'oferir-nos aquesta visió particular d'uns espais coneguts, ens fa la impressió que l'autora vulgui jugar amb el lector per tal que endevini els fils ocults que amaguen alguns esdeveniments relatats.  Per altra banda, una veu reflexiva hi aporta profunditat i com no, un cert alè poètic : Parlar amb sa germana era com menjar-se un bombó de licor amarg, sota la cobertura de les paraules amables explotava la rancúnia a la boca, i era el sabor que quedava quan deixaven de parlar. Una veu literària on la sensualitat del tacte, de l'olfacte, del gust dels sabors de la terra i dels seus fruits hi estan molt presents.
Museu de Sitges © C.Andrade
 L’ungla i la carn sorprèn per la naturalitat i una certa originalitat amb què estan escrits els relats, connectats entre ells per uns personatges allunyats de l'actualitat però recents en la memòria de l'autora i de ben segur en la de molts dels seus lectors. L'ambient que es respira al poble on ocorre tot, gravita entre el nacionalcatolicisme d'èpoques passades, amb tot el pòsit de restriccions morals i autoritàries i el desig de transgressió d'unes mirades, molt sovint infantils i femenines. Els lectors i lectores que hagin viscut en espais semblants als dels relats de L'ungla i la carn hi veuran reflectit un món perdut: el de la seva seva pròpia infantesa. Si bé bona part dels relats ens remeten a èpoques passades, - algunes es remunten al segle XIX- , els darrers capítols l'ocupen personatges actuals. Aquí l'autora fa un gir i les relacions socials i afectives de caire més psicològic prenen protagonisme; la mirada de l'autora es fa més crua i descarnada cap el món de les relacions humanes sense concessions ni a la tovor ni a l'ensucrament. Una veu molt personal on la tendresa i la mirada irònica estan en perfecte equilibri i on conflueixen realisme i poesia; on abans i l'ara constitueixen els dos pols per on transita el desig del retorn: Tornaran al cercle perfecte dels llit, els dos cossos junts i abraçats, consumits, vivint totes les vides. tancaran el cercle de la nit i el dia, de la vida i la mort en cercles concèntrics i perfectes.
Els relats de L'ungla i la carn, en especial els darrers, apunten situacions i correlacions personals tot just esboçades, de la qual cosa es desprèn un món de noves possibilitats capaç de desenvolupar-se de forma molt més àmplia. Dit això, estem davant d'una veu nova i madura, que de ben segur ens proporcionarà hores de bona lectura si continua expandint tot el cabal de bona escriptura que ens ha mostrat en aquests relats. 
L'ungla i la carn, és possible que hi descobriu molt més del que he exposat en aquest post. Gaudiu-ne!

© Carme Andrade

(1)Salvat, I (2016) L'ungla i la carn. Valls: Cossetània.

divendres, 6 de gener de 2017

Eren ells

Eren ells,(1) d'en Carles Rebassa, és d'aquelles novel.les que no haurien de passar desapercebudes per les llibreries i espero que no sigui així, ja que la seva singularitat estilística i la valentia amb què aborda la temàtica adolescent la fan una obra altament recomanable per a un públic exigent.
L'autor, des de la seva madura joventut ens fa un retrat a voltes descarnat de les relacions d'un grup de joves que circulen per les places de la ciutat i per les aules de l'institut força desorientats. Joves que van a la recerca de l'acceptació dels altres en una cursa, sovint perillosa, on el sexe i els addictius són vies d'escapisme de situacions personals viscudes de forma anòmala. Nois, - hi trobem a faltar personatges femenins amb grapa-, que estableixen relacions asimètriques i vincles de dependència que conformen un complex i bigarrat món d'emotivitats de signe ben divers. 
La llengua i l'estil directe que empra l'autor ens transporta de forma àgil a unes situacions protagonitzades per nois i noies actuals que parlen un català ben viu amb expressions i mots balears que accentuen encara més la realitat del context on viuen.
I un darrer apunt encara que agosarat: els bons poetes quan es decideixen a escriure en prosa excel.leixen. I Carles Rebassa n'és un d'ells.
Molt recomanable.

© Carme Andrade

(1)Eren ells, XXVI Premi Ciutat de Tarragona de novel.la Pin i Soler  








dijous, 5 de gener de 2017

Els udols del llop

El Pep Macaya, persona molt coneguda a la ciutat de Reus en els àmbits culturals i ciutadans, cronista de les coses petites, tal com es fa dir ell mateix, ha publicat un llibre de relats on entremig hi ha intercalat un reguitzell de poemes de nova fornada. 
Els udols del llop constitueixen un crit- tal com el seu nom indica- que volen ser una resposta a una societat que imposa uns criteris mercantils i materialistes per damunt dels valors humanistes però també hi trobem uns relats on les dones són protagonistes de primera fila, unes dones sovint atrapades per un passat que saben que ja no tornarà o per un present del qual intenten fugir.
Un recull a través del qual hi descobrim una veu plena de matisos poètics i alhora força contundents. Una veu que va a la recerca de la bonhomia i la plenitud i un escriptor tardà per circumstàncies diverses, però que escriu i publica sense treva ni descans de fa uns anys.

© Carme Andrade

El link que us portarà a l'entrevista de la Nova que li vaig fer al Pep Macaya:
Vols venir a la meva barca? 27 - Versos nadalencs i entrevista a Pep Macaya 20/12/16
https://www.ivoox.com/vols-venir-a-meva-barca-27-audios-mp3_rf_15309072_1.html

dilluns, 19 de desembre de 2016

De la bellesa. Apunts esparsos

Apunts esparsos llegits a les presentacions de Gosadies (1) 


Friedrich Nietzsche (1844-1900) deia que la bellesa es troba en la tremolor d’un instant que passa i que ja no torna. El poeta Luis Cernuda (1902-1963) diu que tot allò que és bell té el seu instant i acabo de llegir que Raoul Hausmann (1886-1971) reivindica també la bellesa de l'instant que apareix per un moment i no torna mai més i que aquests instants són els que fan de la fotografia un art.

Presentació de Gosadies a l'Escola de Lletres de Tarragona
Alguns filòsofos també diuen que la bellesa està en l’interior de qui la contempla i no pas en l’objecte. Ens plantem més temps davant d'una obra d'art que davant d'una altra, independentment de la perfecció formal, de la tècnica o de l'estil i se'ns fa difícil explicar-ne les raons. Ens sedueixen uns sons de forma inesperada o ens corprenen unes paraules d'un text literari, com si les redescobríssim de nou. La connexió entre el subjecte i la bellesa de l'objecte s'estableix potser... perquè ja portem incorporat tot aquell bagatge estètic? Em plantejo doncs, que la capacitat perquè t'arribi determinada música, per apreciar unes formes, uns colors o uns textos ja ens ve de fàbrica, encara que de forma ruda i desigual i d'aquí que sigui tan important educar els nostres nens amb l’art. Educant la seva sensibilitat artística els donem eines per la seva felicitat.

L’escriure per mi també és art. També té aquests moments de captura de la bellesa: captar l’emoció de l’instant fugaç i màgic de la bellesa que passa i ja no torna i donar-li forma amb paraules.  Al llarg de la vida ens omplim d’imatges, de sons, de sabors, de gestos. En el nostre subconscient hi entra tot barrejat: el bo, el sublim, el nefast, l’horrible, el dolç, l’amarg, i entren també les nostres reaccions envers els fets i allí s’emmagatzema tot,  allí es troben en latència, a l’espera, com aquests òvuls que esperen ser fecundats per l’esperma. I sorgeix el miracle de la creació literària quan un dels elements esmentats,  t’assalta una vegada i un altra i tu intentes desfer-te’n però és més fort que tu i et rendeixes i comences a enfilar un so darrer l’altre, un gest, una imatge, com quan fèiem collarets de pasta de sopa i anaves engranant cada petita peça. I deixes anar les paraules en una mena de tobogan llisquent i plaent en una mena de trànsit en què el temps es dilueix i el fragment de vida lliurat a escriure pren dimensions atemporals.

Ray Bradbury(1920-2012) deia que tant preocupats estem mirant fora per trobar les coses que oblidem mirar dintre nostre. Mirar dintre en el món actual, en les nostres vides urbanes, en el consum de tants gestos sovint superficials? Aquest és el repte de l’artista, de l’escriptor: el silenci  i llegir. Llegir en especial poesia. Poesia que ens commogui. Hi ha imatges que constitueixen en sí una idea i poden desencadenar un entramat de relacions que alimenten el magatzem literari o estètic i que algun dia sorgiran en forma de relat o de poema. 
Feu la prova d'aprofundir en un vers o un poema que us emocioni o que us commogui i veureu com tot un món literari se us desplega dintre vostre. 

© Carme Andrade




(1) Carme ANDRADE (2016) Gosadies. Barcelona: Edit. Terra Ignota.






diumenge, 4 de desembre de 2016

Ètnies al Duty Free

Viatges pel món més enllà de la dolça geografia del confort i obres els ulls i mires i veus que la vida de la gent en aquests móns, dit altrament exòtics, pren noves dimensions, on l’espai i el temps només és aigua que flueix lliure sense entrebancs. 
Fotografia Joan Maria Valero. Sapa (Vietnam)
Pocs metres quadrats de cobert, la dimensió vital de l'espai que habita una família: pare, mare, nens i avis. En aquest espai els béns materials són mínims. L’altre espai és el carrer on la humanitat compra el bàsic i ven el que produeixen les seves mans, on el temps és un rierol sense interrupcions, només la claror i la foscor determinen curtes parades. I penses i mires i veus ulls tranquils i veus plàcides i penses que només les ànsies de poder poden destruir l’harmonia de ses vides. El poder destructor de la geografia en benefici propi  a canvi d'un  treball urbà, on aquest poder els converteix en esclaus d’algú de cara invisible. Els hauran distanciat de la seva terra, de l’origen de les coses a canvi de la voracitat de tot el nou que podran adquirir. El poder els oferirà escoles i hospitals, sempre i quan abandonin la muntanya, els seus camps, la seva llar. 
Les ètnies, el nom que el poder els dóna, es reduiran a l’estol de nines abillades amb coloraines als aparadors del Duty Free de l'aeroport internacional de la capital. I juntament amb les ètnies, desapareixeran llengües, músiques, tradicions, formes de sociabilització, etc. El procés de desculturització a nivell planetari actua com un monstre insaciable que no té aturador.

Carme Andrade