Fa vint anys que vam rebre la notícia de la mort de l'escriptora Montserrat Roig al despatx de la fotocopiadora del nostre centre de treball...
Aleshores érem unes joves professores preocupades per l'educació literària dels nostres alumnes i vam proposar de parlar-los de la figura de l'escriptora jove que acabava de morir. Una educació literària que en els plans d'estudis d'aleshores encara hi tenia cabuda. Què se n'han fet d'aquelles flors? Què se n'han fet d'aquelles hores de literatura catalana al batxillerat? Els parlàvem del Temps de les cireres i del temps de les revoltes de la Roig i de tots els de la seva generació després del llarg túnel de la dictadura. Els llegíem fragments del seu magnífic treball Els catalans als camps nazis, esperó que a una colla d'amics ens va animar a fer una visita al camp d'extermini de Mauthausen..
La Roig, tal com alguns l'anomenaven, va ser una figura gens convencional, una artista polifacètica, somniadora i realista, periodista i narradora, presentadora de televisió i artista de teatre, lluitadora d'esquerres i molt amiga dels seus amics... Una dona avançada al seu temps, a qui l'establishment i la cultura del país no li han fet la justícia que es mereix. La biografia escrita per Pere Meroño està teixida amb documentació de primera mà i amb les persones que la conegueren i que l'apreciaren per la seva actitud vital i pel seu compromís de dona d'esquerres, de cultura i catalanista.
Aquest país té encara molts deutes amb molts artistes i molts intel.lectuals que en la transició van donar el millor que tenien i sabien i resulta trist comprovar com els seus noms quedaran només en les hemeroteques i en els arxius i com les generacions actuals són desconeixedors de tanta cultura passada i no tan passada, esborrada dels nous plans i programes d'estudi i esborrada de la memòria col.lectiva.
Continuant amb la biografia que ens ocupa, el seu biògraf diu d'ella: Escriure era per a Montserrat la seva manera de viure i de lluitar.I l'esforç es deturà al límit de les seves forces, quan el final trucava a la porta.
Una vida marcada per la passió de viure intensament i per la passió d'escriure: un dia abans de la seva mort havia enviat al Periódico el darrer article de Un pensament de sal, un pessic de pebre.
Era el 10 de novembre de 2001
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada