divendres, 17 de febrer del 2012

Estranyeses de la vida quotidiana

La persona que tenia al davant de la cua era la Montse, la dependenta més antiga de la botiga de jerseis de marca on jo acostumava a comprar tot i  aprofitant les rebaixes. A més, havíem coincidit alguns estius a la terrassa del bar del Casal i en els concerts dels inicis del rock català amb Sau, Els Pets... D’això ja fa tants anys..
Aquell matí, l’oficina de l’entitat bancària estava gairebé deserta; jo era la segona de la cua i podia sentir la seva veu, tot i que no m’arribaven els detalls de la conversa que, per altra banda tampoc m’interessaven gens ni mica: bona feina tenia per intentar ordenar les idees del que havia d’exposar quan em toqués el meu torn com  per entretenir-me amb les finances dels altres,  però hi va haver un detall que em va cridar l’atenció: la Montse s’expressava en una llengua que no era la pròpia i el més curiós és que ho feia amb la Laia, de  família catalana de tota la vida que va decidir deixar els estudis universitaris per aprofitar una vacant a l’entitat bancària.
És xocant  - vaig pensar -. La Laia li parla en castellà i ella li contesta en castellà i  sé del cert que totes dues tenen el català com a llengua d’ús quotidià...
 - Un momento, voy a enviar  el fax y así usted podrà decidir lo que más
le conviene – va dir la Laia-
 - De acuerdo – va contestar la Montse -
En aquell moment, la Montse es va girar:
 -  Ah! Hola ets tu? no m’havia adonat que eres a la cua.
 -  T’he vist tan posada en els teus afers que he esperat per saludar-te
 -  Perdona, ara parlem. T’esperaré fora.
La Laia  surt d’un altre despatx amb uns papers a les mans
 - Bueno, pues tal com le decía, dentro de un par de días tendrà el duplicado
 - Pues muchas gracias. Pasaré pasado mañana. Adiós. Buenos días.
Em tocà el torn i inicio la conversa amb la Laia de forma habitual, la qual cosa produeix un cert estupor en la meva amiga Montse, tal com em confessà en la conversa posterior:
  - Així dius que aquesta noia també parla habitualment en català? 
  - Sí. Aquesta noia és la Laia i és la neboda del botiguer de vetes i fils que tens al costat de la botiga on treballes. La conec de quan anava a les monges amb la meva germana petita.
  - El que em passa és que a la botiga començo les converses en castellà sense adonar-me'n. Que estranys que som els catalans, no?
   - Sí, som molt estranys.
   - Mira, t’acompanyo i continuem xerrant una mica...






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada