dimarts, 28 d’abril del 2015

Innova?

Comença a esclatar pels aires la bomba d'Innova a Reus: detencions, imputacions, delicte, prevaricació, apropiació de diners públics...

Pintura de Carme Andrade
Unes paraules escrites fa un parell d'anys em ronden pel cap:

No sempre els llocs comuns
ens reconforten
i ens salven de l'aspre caminar.

De vegades,
caldria
encetar i furgar,
colpejar i ferir,
desencarnar-ne les arrels.

Començar de nou.


Carme Andrade
Els cercles obstinats. Ed. Meteora. (2013)





dijous, 23 d’abril del 2015

Poemes als aparadors

A Reus les botigues es vesteixen de paraules. Les paraules cobreixen aparadors. 
                   
El moviment de les Jam poètiques hi han posat la lletra i 
el Tomb de Reus hi ha posat la resta.

Divendres 24 i dissabte 25 sentireu una remor: 
                                      Paraules escampades pel centre de la ciutat.

La poesia a prop de la vida!

Despertar

Dibuix: Carme Andrade
En despertar del llarg hivern
la rosa s'acomoda
                              a tanta claror desclosa
i sabedora de ruixats propers
obre els braços amatent.

S' anuncien hores netes de diàfanes frescors.

 Carme Andrade
 Els cercles obstinats. Ed. Meteora. (2013)

dijous, 16 d’abril del 2015

Atura'm la tarda, de Miquel Escudero i Clavaguera

M'han passat el llarg poema Atura'm la tarda del poeta reusenc Miquel Escudero, mort tràgicament l'any 1978 a l'edat de trenta-dos anys. El poema el podem trobar al llibre pòstum Caravana.

Com un salt d'aigua que a l'inici va mesurant la seva força, el poema comença amb un Atura'm la tarda, li segueix un cant a aquesta hora del dia i tot seguit, la torrentera de paraules i imatges van caient avall, avall, en una explosió de vigor i força fins trobar el pastor que li profetitzarà l'arribada del primer fill, la seva esperança.

 A partir d'aquí el poema es tenyeix de l'atmosfera íntima de la vida casolana dels dos amants: la cabana, les maduixes salvatges que oferirà a la seva esposa, els vins, les flors, tot un món ple de sensualitat on la referència al Càntic dels Càntics ens dóna moltes pistes de l'univers mític amb què alimentava la seva poesia amorosa.

Magnífiques algunes imatges. En voldria destacar la que es troba al final del poema:

Amb el teu peu nu, menut,
segelles, divinitzes l'humitejat caminal ( róssec de caragols) per on passem tu i jo.
I em veus a mi i em rius i em parles
i camines, Bab,
amb el teu superb, dansaire pas d'odalisca escandinava.
Trepitges flors...


La imatge de la dansaire escandinava, aquest peu petit i nu trepitjant flors no ens trasllada a una mena de paradís perfumat on tot flueix amb harmonia?  Un poema que tot ell destil.la sensualitat i ho fa amb el ritme que ho faria un gran salt d'aigua però que al final troba un espai tranquil i serè on emmirallar-se amb la persona estimada.

Malgrat la bellesa i els sentiments elevats del poema, la seva vida va estar marcada per la malaltia i per l'infortuni. Ara hauria fet setanta anys. Un dia d'aquests, el grup anomenat Terrabastall poètic de Reus ens convida a recordar els seus versos.

dimarts, 14 d’abril del 2015

Bibliorelats a Reusenques de Lletres

Es mostra Cartell PETIT Bibliorelats.jpg.Bibliorelats és un concurs de relats curts que es projecta des de Reusenques de Lletres, un col.lectiu de dones que tenen la dèria d'escriure i que voldrien escampar aquesta dèria a tutti quanti. Enguany s'han afegit a l'Any de les Biblioteques, commemoració dels 100 anys de la primera biblioteca pública de Catalunya.
Aquesta dèria els porta a organitzar trobades, seminaris, tertúlies i ara un concurs. Aquest concurs té una limitació: el relat ha d'estar ambientat en una biblioteca pública.
Les biblioteques són espais públics on sota l'aparença de calma i tranquil.litat poden ocórrer moltes situacions, algunes de divertides, altres de misterioses i fins i tot n'hi poden haver de ben perilloses...
Les bases les podeu trobar a...

http://biblioteques.gencat.cat/web/.content/tematic/noticies/Documents/Bibliorelats.pdf

dissabte, 4 d’abril del 2015

Carrer Ordener, carrer Labat

Diuen que l’atzar obre nous camins. Sense l’atzar d’un llibre agafat per error d’un prestatge de la biblioteca pública no hauria conegut Carrer Ordener, carrer Labart,[i] el darrer llibre de la filòsofa francesa Sarah Kofman (París 1934- 1994).


Un llibre que sembla escrit sense cap pretensió literària. Un relat autobiogràfic de la seva infància amb la marca Auschwitz de rerefons, l’escenari de la crueltat infinita. Ella mateixa es defineix com una intel.lectual jueva que ha sobreviscut a l’holocaust. Malgrat el tema, no esperem trobar el relat típic on es narren els detalls dels horrors de la  ideologia feixista.  La veu de la nena Sarah sorgeix enmig de la tragèdia familiar amb una veu crítica cap a la mare i amb una rebeldia que l’apropa a renegar dels seus orígens jueus.

El llibre conté unes excel.lents notes de la Fina Birulés i de la Françoise Collin. Ambdues professores ens ofereixen una aproximació de la figura de l’autora en relació al drama de la infantesa i una argumentació al fet que aquest petit llibre va ser el darrer de tota la seva llarga bibliografia publicada i centrada en l’assaig filosòfic. Escrit poc temps abans d’haver pres la decisió de suïcidar-se, la Sarah Kofman va voler deixar el testimoni vital que l’havia perseguit al llarg de la seva vida.  Obsessionada per allò que no es pot explicar, com explicar el patiment infinit? Hi ha paraules adequades per dir allò que no es pot dir?

 El meu pare va morir a Auschwitz perquè era jueu: com no dir-ho? I com dir-ho? Com parlar d’allò davant del qual tota possibilitat de parla cessa?[ii]




[i] Leonard Muntaner editor. Amb traducció de Josefa Contijoch i Yael Langella
[ii] Sarah KOFMAN, Paroles suffoquées, París, Galilée, 1987.

dijous, 2 d’abril del 2015

Mai no sabrem

Fotografia: Carme Andrade
En l'ambre de la nit
ramells de perles s'escampen
en claror de crepuscle lunar.
Gira i gira la boia solitària,
la mirada del mariner
llisca sobre el vol de l'ocell captiu.

Bec en calze de plata dalt del turó
on habita l'arbre nu
d'on penja la llauna rovellada del soldat oblidat,
on la memòria trasbalsa l'aire fi del matí i les ortigues ens punxen els turmells.
Mai no sabrem la nit calma quan l'acer traspassa l'aire gèlid de l'alba.

Resseguiré el camí sinuós del laberint fet a mida,
estornells dibuixen ombres,
retallen cels
mentre avancem sota la pluja,
pedra foguera a les mans
el vent ens arruixa amb esquitxos de vida.
La sorra ardent em reclama nua en temps salvatge.

(Carme Andrade)