dilluns, 19 de desembre del 2016

De la bellesa. Apunts esparsos

Apunts esparsos llegits a les presentacions de Gosadies (1) 


Friedrich Nietzsche (1844-1900) deia que la bellesa es troba en la tremolor d’un instant que passa i que ja no torna. El poeta Luis Cernuda (1902-1963) diu que tot allò que és bell té el seu instant i acabo de llegir que Raoul Hausmann (1886-1971) reivindica també la bellesa de l'instant que apareix per un moment i no torna mai més i que aquests instants són els que fan de la fotografia un art.

Presentació de Gosadies a l'Escola de Lletres de Tarragona
Alguns filòsofos també diuen que la bellesa està en l’interior de qui la contempla i no pas en l’objecte. Ens plantem més temps davant d'una obra d'art que davant d'una altra, independentment de la perfecció formal, de la tècnica o de l'estil i se'ns fa difícil explicar-ne les raons. Ens sedueixen uns sons de forma inesperada o ens corprenen unes paraules d'un text literari, com si les redescobríssim de nou. La connexió entre el subjecte i la bellesa de l'objecte s'estableix potser... perquè ja portem incorporat tot aquell bagatge estètic? Em plantejo doncs, que la capacitat perquè t'arribi determinada música, per apreciar unes formes, uns colors o uns textos ja ens ve de fàbrica, encara que de forma ruda i desigual i d'aquí que sigui tan important educar els nostres nens amb l’art. Educant la seva sensibilitat artística els donem eines per la seva felicitat.

L’escriure per mi també és art. També té aquests moments de captura de la bellesa: captar l’emoció de l’instant fugaç i màgic de la bellesa que passa i ja no torna i donar-li forma amb paraules.  Al llarg de la vida ens omplim d’imatges, de sons, de sabors, de gestos. En el nostre subconscient hi entra tot barrejat: el bo, el sublim, el nefast, l’horrible, el dolç, l’amarg, i entren també les nostres reaccions envers els fets i allí s’emmagatzema tot,  allí es troben en latència, a l’espera, com aquests òvuls que esperen ser fecundats per l’esperma. I sorgeix el miracle de la creació literària quan un dels elements esmentats,  t’assalta una vegada i un altra i tu intentes desfer-te’n però és més fort que tu i et rendeixes i comences a enfilar un so darrer l’altre, un gest, una imatge, com quan fèiem collarets de pasta de sopa i anaves engranant cada petita peça. I deixes anar les paraules en una mena de tobogan llisquent i plaent en una mena de trànsit en què el temps es dilueix i el fragment de vida lliurat a escriure pren dimensions atemporals.

Ray Bradbury(1920-2012) deia que tant preocupats estem mirant fora per trobar les coses que oblidem mirar dintre nostre. Mirar dintre en el món actual, en les nostres vides urbanes, en el consum de tants gestos sovint superficials? Aquest és el repte de l’artista, de l’escriptor: el silenci  i llegir. Llegir en especial poesia. Poesia que ens commogui. Hi ha imatges que constitueixen en sí una idea i poden desencadenar un entramat de relacions que alimenten el magatzem literari o estètic i que algun dia sorgiran en forma de relat o de poema. 
Feu la prova d'aprofundir en un vers o un poema que us emocioni o que us commogui i veureu com tot un món literari se us desplega dintre vostre. 

© Carme Andrade




(1) Carme ANDRADE (2016) Gosadies. Barcelona: Edit. Terra Ignota.






diumenge, 4 de desembre del 2016

Ètnies al Duty Free

Viatges pel món més enllà de la dolça geografia del confort i obres els ulls i mires i veus que la vida de la gent en aquests móns, dit altrament exòtics, pren noves dimensions, on l’espai i el temps només és aigua que flueix lliure sense entrebancs. 
Fotografia Joan Maria Valero. Sapa (Vietnam)
Pocs metres quadrats de cobert, la dimensió vital de l'espai que habita una família: pare, mare, nens i avis. En aquest espai els béns materials són mínims. L’altre espai és el carrer on la humanitat compra el bàsic i ven el que produeixen les seves mans, on el temps és un rierol sense interrupcions, només la claror i la foscor determinen curtes parades. I penses i mires i veus ulls tranquils i veus plàcides i penses que només les ànsies de poder poden destruir l’harmonia de ses vides. El poder destructor de la geografia en benefici propi  a canvi d'un  treball urbà, on aquest poder els converteix en esclaus d’algú de cara invisible. Els hauran distanciat de la seva terra, de l’origen de les coses a canvi de la voracitat de tot el nou que podran adquirir. El poder els oferirà escoles i hospitals, sempre i quan abandonin la muntanya, els seus camps, la seva llar. 
Les ètnies, el nom que el poder els dóna, es reduiran a l’estol de nines abillades amb coloraines als aparadors del Duty Free de l'aeroport internacional de la capital. I juntament amb les ètnies, desapareixeran llengües, músiques, tradicions, formes de sociabilització, etc. El procés de desculturització a nivell planetari actua com un monstre insaciable que no té aturador.

Carme Andrade

dissabte, 3 de desembre del 2016

Fotografia: Carme Andrade

El nen perdut de Thomas Wolfe és un relat de família en què l'evocació d'un dels fills converteix  la narració  en una mena de cant espiritual. Emprant la multiplicitat de veus, l'autor va desvelant de mica en mica els esdeveniments que donen cos a la història del Nen perdut.

El temps, la llum que torna i que se'n va i el plor de l'absència de la tarda són elements que envolten el relat en una aura d'elevada bellesa.
Wolfe, desaparegut als trenta-vuit ants, ens deixa més històries, però aquesta i segons Kerouac, és una de les fites literàries a les quals hauria de poder arribar un bon escriptor.
 
                                                                                       Carme Andrade



dilluns, 7 de novembre del 2016

Mai no és massa tard

Mai no és massa tard per fer allò que et proposes, mai no és massa tard per prendre una decisió, mai no és massa tard per llegir el que diuen que havies d'haver llegit al seu temps...tot i que falta saber quin és aquest temps: si el de l'adolescència, el dels festejos, el temps que diuen " de la plenitud",etc.

Com que sóc de les persones que pensen que tot el que fem a la vida té un sentit, encara que en aparença aquest sentit no es faci massa explícit, ara li ha arribat l'hora i no abans, de llegir una de les obres cabdals - per cert n´hi ha tota una colla - de la literatura amb majúscules. Una història de la qual diuen, que arrenca la literatura moderna de tot un continent. Em refereixo a les cent sis pàgines que conté el relat de Juan Rulfo, Pedro Páramo.


El primer pensament que se m'ha ocorregut mentre el llegia és que Pedro Páramo és un relat orgànic en el sentit que tots els elements, el paisatge, els objectes, els personatges tenen vida pròpia tot i estar morts. La frontera entre la vida i la mort se'ns fa invisible mentre un món de murmuris i de xafarderies pròpies d'un microcosmos com el del poble de Comala s'eleva a categoria literària. M'atreviria a dir que Pedro Páramo és més assaig literari que relat. Un assaig en el sentit d'atreviment literari, on els canvis de veus, de viatges en el temps i de feed back continus aporten un valor únic a la literatura llatinoamericana posterior a la seva publicació. El mateix García Márquez comenta què va representar Pedro Páramo  a la seva vida i a la seva obra:  

En ésas estaba, cuando Álvaro Mutis subió a grandes zancadas los siete pisos de mi casa con un paquete de libros, separó del montón el más pequeño y corto, y me dijo muerto de risa:
-¡Lea esa vaina, carajo, para que aprenda!
Era Pedro Páramo.
Aquella noche no pude dormir mientras no terminé la segunda lectura. Nunca, desde la noche tremenda en que leí la Metamorfosis de Kafka en una lúgubre pensión de estudiantes de Bogotá –casi diez años atrás-, había sufrido una conmoción semejante. AI día siguiente leí el Llano en llamas, y el asombro permaneció intacto. Mucho después, en la antesala de un consultorio, encontré una revista médica con otra obra maestra desbalagada: La herencia de Matilde Arcángel. El resto de aquel año no pude leer a ningún otro autor, porque todos me parecían menores.

( Font: http://www.revistaarcadia.com/libros/articulo/proposito-60-anos-pedro-paramo/43997)


De Pedro Páramo em quedo amb la naturalitat i la bella fluïdesa del llenguatge, amb la matèria densa amb què està construïda la història, amb la universalitat de Comala i amb la versemblança de la irrealitat poètica que traspuen totes les seves pàgines.

Vegem allò que dèiem de relat orgànic:
 El cielo estaba lleno de estrellas, gordas, hinchadas de tanta noche. La luna había salido un rato y luego se había ido. Era una de esas lunas tristes que nadie mira, a la que nadie hace caso. Estuvo un rato allí desfigurada, sin dar ninguna luz, y después fue a esconderse detrás de los cerros.

Carme Andrade








diumenge, 6 de novembre del 2016

Collage

El text següent és un "collage" realitzat tot sumant de forma estratègica fragments de diversos relats del llibre Gosadies de Carme Andrade.
L'autora del " collage" és la Mònica de Dalmau que el va llegir a la presentació realitzada al Laboratori de Lletres de Barcelona el 21-10-2016
Fotografia: Carme Andrade


El cel encara gris a banda de llevant comença a descórrer el seu teló (escrit a la pantalla)

Què t’agradaria que recordés de tu?
El plat de patata bullida destaca sobre un hule de quadres vermells. Dintre del plat Algú ha xafat les patates fins fer-ne una mena de puré, un puré de matèria consistent. Algú sosté una forquilla que ara està fent solcs, de dreta a esquerra, d'esquerra a dreta , de dalt a baix i baix a dalt. El plat és un petit tros de terra llaurat i Algú hi té un veritable desig de convertir aquest cercle blanquinós en un petit jardí de perfecció geomètrica. Ara en un racó hi ha col·locat un dels pèsols que tenia reservat per a l'ocasió. Dues  fines bajoques, bajoques de moda, diuen,  acaben de completar una austera constel·lació vegetal.
- Té la boca plena de nafres, la nena. El sopar d'ahir va ser massa fort, no està acostumada als pèsols...- Què em vols dir, que és culpa meva? - No comencem. La teva susceptibilitat m'irrita. Tot t'ho prens pel broc gros.
Compartir la soledat dels perdedors i la matèria pesant d'un passat obac. Malgrat tot, viure.
No és ben bé igual, però el cervell té aquestes coses, s'enganya a ell mateix en benefici de la il·lusió de l'instant. Queda el seu cos, però  la seva persona més íntima es va fondre ja fa uns quants anys. Ara ja no queda res més que la carcassa fàcil que li proporcionen el rimmel, la seda  i els perfums cars. La seva imatge de dona segura i ferma és la seva protecció.
Hi ha dies que la llum del sol entre les fulles metàl·liques de les magnolieres de sota casa t'enlluerna i et fa sentir la bondat de les coses efímeres en un estat de gairebé misticisme agnòstic, en què guaites pel balcó i al bar del davant els homes desenfeinats ja no discuteixen sinó que parlen amigablement de les coses que passen i de les que no passen.
L'espera alimenta el desig (El desig) que bull mentre l'objecte no s'ha assolit.
D'algú que parla amb els seus moixons, te'n pots refiar. I aleshores jo, que ets tu, et somric i t'agraeixo la teva insistència i la teva gosadia i t'invito a no abandonar.
Un rellotge sense busques, un llibre amb els fulls en blanc i unes ulleres d'augment m'esperen. Perdonin les molèsties.
Celebrem-ho!



divendres, 28 d’octubre del 2016

Gosadies

Gosadies és el títol d'un conjunt de relats, poemes, pintures i un dibuix en un sol volum, editat per Terra Ignota, l'autora del qual sóc jo mateixa.


I gosadia és el que ha fet la poeta Mònica de Dalmau: un collage de fragments de relats diversos i n'ha TRANSFORMAT o n'ha SUBVERTIT alguns dels poemes publicats a Gosadies.
Així doncs no us talleu a ser agosarats; sense gosadies no avança el món.
Aquí van alguns exemples del que diem:

A redós 
(Carme Andrade. Pàg. 21 de Gosadies)
A redós de la teva ànima exhausta
brosta el rostoll de l'absència.
No refarem de la cabana la volta.
Calcinada. Inclement. Erràtica en la teva memòria.

Poema intervingut:
A redós
brosta l'absència.
La clau de volta
calcina inclement.

No recordo.
(Mònica de Dalmau)

Sola
(Carme Andrade. Pàg. 27 de Gosadies)
Sola
nua
s'embarbussa
de mots roents
la lluna.

Poema intervingut:
Sola
Sola, ment,
nua em prens (prems-tens)
i em capbusses (i m’embarbusses)
amb mots violents
de lluna.
(Mònica de Dalmau)


Gosadies el trobareu a les diverses i variades presentacions que fem i  a la llibreria Gaudí de Reus.

dimecres, 26 d’octubre del 2016

Filles. Viatge d'anada, de Raquel Estrada

La poesia de Raquel Estrada és una poesia directa, on cada paraula té un valor, res és gratuït. Les imatges estan construïdes a cops d'escarpa, de materials durs, sense concessions al lirisme fàcil. Parla de les nacions sense sal, la nafra d'un país ferit, els solcs cavats, l'ara és un cop sec. En els seus poemes hi ha molta geografia i molta terra. El seu univers poètic es sustenta sobre bases fermes i segures encara que les plaques tectòniques, - imatge recurrent- , existeixen i són susceptibles de bellugar-se i produir cataclismes.  A Filles sorgeixen dues figures molt interessants:  la figura del pare com un far i la de la mare com una pedra: la pedra materna, amb tot la càrrega simbòlica que contenen ambdós conceptes.
Fotografia: Carme Andrade


És una poesia de fort component social, com un crit; com si les nostres vides fossin sotragades cada dia per unes plaques tectòniques cada vegada que engeguem les pantalles. A Taula parada la poeta intensifica aquesta visió gairebé obscena d'un món injust on les terribles desigualtats s'han normalitzat:

El retrat del convit comença a estar clar:
força de tot i mal repartits els plats.

Els poemes de Filles van directes als grans temes universals: l'odi, les guerres, el mal col·lectiu: El mal és l’angoixa que t’ha corromput.

Al poema  El nen de la guerra diu:

T’aguanto un moment la mirada
a través de la pantalla
i quedem en silenci i és un silenci de tots.
T’estalvies el crit contingut en la imatge
i un segon forada el temps que separa
l’aquí el lluny.
.../...

A la III part de Filles, la poeta fa un gir temàtic, tot allunyant-se dels aspectes més socials per entrar en el terreny íntim i personal de la maternitat, a la qual hi dedica set poemes oberts a l'esperança i a la vida.

Tal com diu l’Olga Xirinacs en el text Enigmes de la vida interrogada que acompanya el pròleg, Filles és un llibre que conté molts moments per a la reflexió intensa.

Filles va guanyar el 31è Premi Miquel Martí i Pol de l’Ajuntament de Roda de Ter,2015

Altres publicacions poètiques de la mateixa autora són:

Pedregam o pedreria. Fragments d’orígens, Premi Gabriel Ferrater 2008.

Esferes coincidents. Tres finestres d’interior, 2013

diumenge, 23 d’octubre del 2016

La víctima, de Saul Bellow

Al Club de Lectura hem llegit LA VÍCTIMA , de Saul Below. Novel.la traduïda per  Jordi Martín Lloret i editada per El cercle de Viena, 2015

  dhttp://www.panterandhallgallery.com/images/famepromise2010/littleastrangerintown.jpg
El títol ens revela en bona part el contingut de la narració. En efecte, la segona novel.la del Nobel Saul Below (1915-2005) ens presenta uns personatges colpits per la culpa i per la venjança. Una narració en la qual els sentiments complexos dels personatges donen un to a voltes pessimista i sòrdid a un estil narratiu on els ambients i la contextualització prenen força protagonisme. Personatges solitaris que transiten per uns espais tancats i petits, com si l’autor volgués encomanar-nos l’angoixa que pateix el protagonista, semblant a la que inspira la imatge[i] que ocupa la portada del llibre on un individu anònim amaga el rostre sota el barret en una expressió d’abaltiment o d’ebrietat.
Un punt fort de l’habilitat narrativa de La víctima el constitueix la capacitat de transmetre els sentiments i les característiques dels personatges tot donant a conèixer els fets i les accions sense entrar en descripcions. Veiem els personatges com si es tractés d’una pel·lícula, cosa que es reforça en les descripcions de les accions que protagonitzen personatges molt secundaris però que ajuden a fer-nos una composició del lloc molt ajustada a la realitat d’una Nova York de cinema negre.
El final de la història sorprendrà el lector, ja que els esdeveniments ocorreguts donarien peu a un acabament previsible però l’autor l’acabarà girant, si més no, de forma inesperada.
(c)Carme Andrade





[i] Alistair Little: At the crossroads

dimarts, 13 de setembre del 2016

La llum i la mort en la poesia de Carles Duarte i Joan Vinyoli

Jad Hatem és un professor de filosofia i literatura de la universitat de Beirut estudiós de la cultura i de la literatura catalanes.  Gràcies a les xarxes, vaig conèixer l’existència del seu  assaig intitulat La llum i la mort en la poesia de Carles Duarte i Joan Vinyoli editat de forma austera i elegant per Obrador Edèndum. Atreta la meva curiositat pel títol i pels autors que s’hi esmentaven, vaig submergir-me en l’estudi que fa l'autor del rerefons filosòfic d’ambdós poetes catalans contemporanis. El resultat és un interessantíssim assaig  on poesia i pensament es retroalimenten aportant-ne sentit i bellesa. La mirada del professor vers els nostres poetes és una mirada profunda i lúcida al voltant dels temes de la llum i de la mort estudiats en sis capítols, els dos primers dedicats a la poesia de Carles Duarte i els quatre restants a Joan Vinyoli.
Els versos: Dono a cada gest/la intensitat de l’últim mot del recull Tríptic hebreu, (dins S’acosta el mar. Poesia 1984-2009. València Tres i Quatre, 2010) de Carles Duarte i altres del mateix recull seran el material base que estudiarà el professor libanès  per desenvolupar l’anàlisi d’en Duarte al voltant de la  mort i la llum, un estudi que connecta la seva poesia amb els clàssics i amb la tradició jueva.
Versos plens d’intensitat d’en Carles Duarte:
Quan algú mor,/un somni s’extingeix…/…
La vida és una llum als ulls/ i un tacte encès/que habiten/per un temps/un cos efímer…/…
Una pluja de llum encèn/aquest blau cel de vidre.

Fotografia, Carme Andrade


La pedra solitària de Joan Vinyoli serà el poema al qual Jad Hatem  hi dedica tot un capítol. El poema és analitzat en tota la seva intensitat metafòrica i conceptual, abordant-ne  la seva temàtica des de les influències hördelianes del poeta fins les que provenen dels alquimistes, dels místics o de la literatura oriental. L’estudi  d’aquest poema ens obre el ventall de coneixements que el poeta posseïa i que van influir de forma tan sàvia en la seva obra. La pedra solitària, un poema de només dinou versos conté una simbologia tan potent que un cop analitzada, dimensiona el poema en unes coordenades que el situen en una tessitura d’universalitat que passaria desapercebuda si només valoréssim la bellesa externa dels mots i de les seves combinacions. La bellesa del poema sorgeix de les seves arrels conceptuals  i s’aviva en la paraula poètica. L’autor de l’estudi ens descobreix el poeta en la seva profunditat més filosòfica. Elements imprescindibles de la seva obra com els arbres, el gall fer, l’ocell blau, l’abisme groc, són analitzats a la recerca d’un sentit encara que segons Jad Hatem: Per a Vinyoli, és il.lusòria la temptativa de conferir sentit a tot: a l’existent, al possible, al necessari, al contingent…Tot són imaginacions,llevat de la mort.
Un llibre que confereix una nova llum al cos poètic de dos dels nostres.

Carme Andrade


dissabte, 10 de setembre del 2016

Dies meravellosos, de Jordi Coca

Ara que comencem a endreçar la memòria dels anys de la transició,  Dies meravellosos de Jordi Coca és un bon relat que pot ajudar a comprendre un temps a tots aquells que no el van viure directament. De Dies meravellosos m'ha arribat l'eco de l'exaltació d'uns anys il·lusionats i alhora incerts, en què tot estava per fer i tot era possible i on la barreja de sentiments contradictoris d'una generació de joves dibuixava en les seves vides personals i col.lectives un quadre complex, intens i excitant.


Una crònica sentimental en què els personatges, sensibles als esdeveniments socials i polítics, patien, gaudien i  estimaven com si fos el darrer dia de les seves vides. Personatges afuats per l'esperança d'uns canvis que arribarien sí, però passats pel sedàs dels pactes i devaluats pel règim de la transició. Un fragment de les vides d'una colla de joves compromesos amb el país i amb l'esquerra que tenien el convenciment que la cultura era la base de tota revolució i així van trobar en el teatre la clau per obrir les consciències cap a un món més just i més lliure. Un teatre social, compromès,on la paraula esdevenia l'arma de futur i així, entre reunions, assajos i manifestacions  van anar creixent i madurant. La desfeta del grup aniria en paral·lel al canvi de paradigma social i polític, on l'aparent ambient de llibertat i la irrupció de la política de partits apaivagarien molts ardors revolucionaris.

Hi havia gent de totes les edats i aviat vam començar a sentir crits demanant llibertat i amnistia. Al cap de poc van dir que baixaven policies a cavall des de la Diagonal i vam optar per tirar cap a la plaça Urquinaona. En arribar al carrer del Bruc, hi vam trobar una colla de gent que alçava un cubell d’escombraries, motos, un cotxe posat de través… Semblava una guerra.Una mica més amunt hi havia tres o quatre jeeps i policies a cavall. També hi havia gent a les cantonades, als portals de les cases i als balcons. Per la Ronda vam veure un estol de manifestants i pel carrer d’Ausiàs Marc va passar una colla de nois i noies que duien banderes independentistes i que cridaven. De sobte vam tenir un espetec, com una explosió que no sabíem d’on venia. El carrer es va omplir de fum i vam veure com queien prop de nosaltres boles de goma i una mena de pots de fum que fumejaven.

(JORDI COCA. Dies meravellosos. Ed.62)

dimarts, 9 d’agost del 2016

Illa 2035, de Dani Alba


L’Illa 2035 és un llibre amb una presència física molt atractiva.Un llibre de cobertes sensuals i elegants gràcies a l’artista Fina Veciana que hi ha deixat la  seva personalíssima marca de cors atrapats dintre de finestres o potser són cors  que volen sortir del seu marc? En la contra, unes onades que es balancegen en un matí oratjós d’estiu… 
Fotografia: Carme Andrade


Els cors que volen sortir del seu marc ens podrien servir com a imatge del  discurs intern del llibre, així com les onades que es lliuren al vent sense  restriccions, perquè el plantejament de l’autor és oferir als personatges de la seva narració un repte vital que els hauria de portar a una illa imaginària de llibertat personal, i com si d’un nou Ulisses es tractés cercar els companys de viatge per fer una travessia dolorosa però necessària. Per realitzar-la els voldrà forts i segurs i els posarà a prova. Busquem el vent, poeta, li diu. Evitem que les veles pengin del pal major com si fossin pell vella I gastada, quasi morta. Orientem la proa contra el vent perquè les infli, les mogui, les converteixi en cofoies als teus ulls que, a poc a poc, veuran aquest color verd resignació enfonsar-se al fons del mar que sempre has volgut vèncer. Fes-ho poeta. Aquesta derrota nostra, si es produeix, també sabràs escriure-la

El repte que ofereix als companys de viatge triats comporta dues coses: haver de sortir de la suposada zona de confort on estan instal·lats i la més dolorosa, la d’acceptar de perdre tots aquells records que fan nosa. Qui estaria en condicions d’acceptar d’esborrar la memòria per començar quasi de zero una nova vida? Aquest és el gran repte que els proposa l’autor. 

Fins aquí s’entén que Illa 2035 no és una novel.la. Illa 2035 és inclassificable des de l’anàlisi textual perquè en realitat conté elements de gèneres diversos. El plantejament vital i filosòfic de la proposta que fa l’autor ens situa el llibre en les coordenades de l’assaig; la descripció d’uns personatges ens l’acostaria a la novel.la, però en canvi no hi ha una acció específica que provoqui cap interrelació conflicitiva entre ells i que desemboqui en un final. Els paràgrafs on es passeja un cert alè poètic fa que parlem de prosa poètica. 

L’Illa 2035 és una illa amb penyasegats pronunciats, amb rius que flueixen lliurament i també és una illa amb algun rierol sec. És una illa de contrastos en l’ús que fa dels nivells de llenguatge. La llengua cavalca entre extrems força dispars i en aquest punt rau, segons la meva opinió, el punt més censurable. Hi ha capítols, en especial els primers del llibre on s’hi aboca un estil de llengua massa  directa que contrasta amb l’estil lingüístic de les reflexions més profundes i asserenades dels capítols següents. El llenguatge més directe i un pèl descurat correspondria als fragments on el narrador ens dóna una visió generalitzadora de les dones, cosa que pot despertar suspicàcies en més d’un lector o lectora, encara que també carrega contra els homes de la seva generació. També hi observem un contrast suposadament volgut, entre un món modern on les relacions socials estan carregades de superficialitat i un desig d’autenticitat i de desfer-se de tot allò que suposi un obstacle en la recerca 
d’aquesta illa projectada idealment. 

Una illa que no us deixarà indiferent si sou dels que accepteu el repte d’arribar-hi i trepitjar-la amb tots els seus turons, rius i rierols, encara que us aconsello que aneu en compte amb els foscos penyasegats. 

Carme Andrade






dimarts, 2 d’agost del 2016

Orgull, de Francesc Hernández

Si nada nos salva de la muerte, al menos que el amor nos salve de la vida.
(Pablo Neruda)


Orgull podria ser la vomitera amarga d’algú que ha viscut la malaltia de l'amant en primera línia de foc. I també podria ser el relat dolorós escrit per aquest algú que opta per donar-li el tomb i reconvertir-lo en un cant a la vida. 
Podria…però l’autor d’Orgull tria entomar la realitat sense artificis des de l’única perspectiva possible: la de l’amor. Orgull és un paisatge vital i literari ple de matisos nets i diàfans malgrat la foscor, on l’amor vibra per tots els racons de la vida i de la mort. Es fa present en la vida quotidiana dels amants quan fan el vermut amb els amics en una terrassa  i en els moments de dolor a la capçalera del llit.
Fotografia: Carme Andrade
El narrador il·lumina el cantó fosc del relat amb una prosa directa i fluïda que ens condueix cap a moments d’intensa quotidianitat i també a d’altres moments en què els protagonistes ens mostren amb contundència però també amb delicadesa tots els matisos psicològics que provoca la malaltia. Dolor i amor. Amor i dolor són indissolubles. Preparar-me per perdre’t només consistia en deixar de pensar, en deixar de planificar i només sentir. Ara entenia que preparar-se no passa pel cap. Només pel cor. Des d’aquesta perspectiva podria semblar que el relat viscut per l’autor és un cant a la vida amb aquest matís tan naïf que sovint associo amb una certa intencionalitat d’autoengany davant les adversitats, cosa que es prodiga sovint en els nostres dies. La seva perspectiva és conscient i real, fins al punt que en aparença podria semblar que ratlla una cruesa massa extrema, quan en realitat ratlla la humanitat més profunda : Vida bruta de càncer però certa, molt més certa que la que havia tingut mai.  I en les profunditats del pensament amorós  sorgeixen frases com aquesta:  Calia viure els moments amb el poder d’allò que mor. Només així els instants són realment vius. Vida i mort, amor i dolor són els pols per on oscil·la el pèndol d’Orgull I per on corren les aigües subterrànies i fluïdes de la felicitat del moment. - Mai he estat tan feliç en tota la meva vida, diu el protagonista malalt. 
Allunyat així de la llàgrima i allunyat de la truculència obscena, Orgull és una necessitat de l’autor i també és un relat molt bell on la paraula, a més d’actuar com un instrument exorcitzador és l’eina que eleva a categoria literària un fragment de vida, una llum que sorgeix entre les tenebres.

Carme Andrade

 Al voltant de Lila, de Marylin Johnson. (Ficció recreativa)


Havia arribat al petit municipi de Gorfina amb l’encàrrec del meu cap de seguir la pista d’un dels testimonis del cas Moll 320. L’hora de la meva arribada era prou tard com per no poder distingir amb claredat les cases ni els carrers del poble on hauria de romandre algunes hores. Les més de tres-centes milles que havia recorregut m’obligaren a estirar-me al gran llit de l’habitació del motel del poble i deixar per al dia següent l’estratègia a seguir.

L’endemà després de dinar i seguint les indicacions de la recepcionista, vaig arribar a la casa veïna de la petita església presbiteriana. El jardí estava ben endreçat, amb tot de requadres delimitats i on començaven a despuntar els jacints i els lliris d’aigua. Els petits còdols de riu que omplien el caminoi fins la porta d’entrada dibuixaven unes sanefes gregues elaborades amb exactitud geomètrica. Les finestres i la porta d’entrada pintades de colors virolats i la pulcritud del jardí deixaven entreveure una vida ordenada i relativament alegre dels habitants de la casa. La meva curiositat anava en augment per conèixer la mestressa de la casa en atribuir-li unes característiques personals ben allunyades de l’ordre i de la vida tranquil.la que aquells espais desprenien.

El dring de la campaneta va sonar dos cops. Em va rebre un rostre femení de faccions dures excepte en la mirada d’uns ulls intensament blaus. - Perdoni, la senyora Lilian  Hammer?

- Sí, sóc jo...

- Helena Andreotti, de la comissió policial del districte IV de la ciutat de Nova Orleans. Estem fent un seguiment de la desaparició de la senyora Molly Smith.

Amb un gest afable em va convidar a passar al petit menjador on un bressol de criatura es destacava en l’angle més assolellat. La blancor d’unes puntes que sobresortien del senzill llitet s’afegien a aquella visió d’ordre i pulcritud del jardí que m’havien sorprès feia uns moments. La seva mirada va començar a resseguir els mobles del menjador, les cortines i es va aturar al bressol del racó. Va abaixar el cap un instant cap el parquet del terra i de forma sobtada va aixecar la vista  i em va mirar des de la profunditat de l’oceà dels seus ulls.
- Desaparició diu? La Moll...

- Espero no importunar-la amb la meva visita i si prefereix que vingui a una altra hora, puc fer-ho més tard.

- No, no, continuï. Com veu- i es va assenyalar discretament amb la mirada el  seu ventre arrodonit – ell pot esperar.

- Abans d’entrar en els detalls de la desaparició de la Doll, deixi’m que li expliqui perquè he acceptat aquest servei especial. Vostè va ser acollida per la Molly Smith amb unes condicions ben penoses i traumàtiques. La Molly la va retornar a la vida, va ser la seva salvadora, però ho va fer...fora de la llei. Veurà que la contradicció és gran, per un costat si no ho hagués fet, segurament vostè no seria en aquest món i si ho va fer, ho va fer cometent un delicte d’usurpació d’una criatura, cosa penada per la llei. Quan diem que vostè segurament s’hauria mort, hi posem un condicional, quan diem que ella la va salvar, infringint la llei, és un fet provat. Tot sovint, les lleis dels homes no es corresponen a les lleis naturals de la bondat dels mateixos homes...

- És dur això...però segueixi, si us plau.

- He conegut la seva història gràcies a la meva afecció a la literatura. La meva amiga em va recomanar un llibre de la Marylin Johnson, intitulat Lila. I Lila és vostè. Allí hi ha la seva història, els seus orígens, la seva joventut i potser alguns elements de ficció. La lectura de la història de la Lila em va posar contra les cordes personalment, em va obrir les pàgines del meu  llibre personal que creia tancat.

- Perdoni, puc oferir-li una tassa de cafè, de te...?
Fotografia: Carme Andrade


El seu rostre expressava un gran interès i alhora un cert desassossec. En certa manera volia deixar passar uns minuts abans que jo no continués el meu relat. Tot de sentiments contradictoris la devien estar empresonant. Després de la breu pausa, vaig continuar.

- Vaig llegir Lila abans d’ocupar la meva destinació laboral actual.  Al meu país m’havia quedat sense feina i gràcies a un amic nord-americà em van oferir un temps de prova com a criminòloga a un dels districtes del sud de Nova Orleans. No vaig dubtar ni un segon de fer el trasllat. El descobriment pel qual sé que vostè existeix l’he fet en arribar a la nova oficina. El meu cap em va encomanar un plec d’informes entre els quals hi havia el de la desaparició de la Molly Smith. Va ser sorprenent trobar-me amb la investigació en marxa d’una dona que responia a les característiques d’una de les protagonistes de la novel.la que portava encara a la maleta. Vaig descobrir que l’autora feia pocs mesos que havia mort i vaig decidir que aquest seria el primer cas amb el qual m’enfrontaria.

-Tot això que m’explica em posa en una situació de vulnerabilitat personal per la qual no estic preparada, però no puc deixar d’escoltar-la. Segueixi, si us plau.

- Crec que no s’hauria de preocupar en excés perquè pel que he pogut comprovar,  molts aspectes formals de la novel.la no responen al relat tècnic de l’informe pericial. Aspectes com els llocs, els noms, etc estan ben desdibuixats. Com li deia, la lectura i el posterior descobriment de la seva existència han activat part del meu passat i han posat al descobert episodis de la meva vida, cosa que m’empèny a seguir el cas de la desaparició de la seva mare adoptiva i aportar proves que resolguin el delicte del qual se l’acusa.

- Creu que la desaparició de la Moll és conseqüència directa de l’acusació que penja sobre ella?

- Sí, crec que és així. I vull comptar amb vostè per desmuntar l’acusació i restituir el bon nom de la seva mare adoptiva...

- I perdoni, crec que arribat a aquest punt, puc preguntar-li quina és la seva motivació personal en tot aquest assumpte?

Aquí la meva resposta es va fer esperar uns instants. Després de comprovar com la llum del sol que es filtrava a través de les cortines havia anat minvant, vaig iniciar el relat accidentat dels meus orígens i a mida que m’anava explicant,  anava descobrint aspectes que m’unien molt íntimament a la vida de la dona que tenia al meu davant. La tarda s’esllanguí per complet quan vaig estrènyer aquella mà tremolosa. Va tancar la porta i jo vaig resseguir amb la mirada el bell camí fet de petits i brillants còdols de riu.

Carme Andrade




dijous, 26 de maig del 2016

Domini màgic, III Festival de Poesia

Pasturen per la nit roques i cabres,
el riu encès es precipita al mar,
l’espai vermell s’omple de llamps com sabres;
domini màgic, regne sublunar.
                                        
 (JOAN VINYOLI, Domini màgic. Fragment)


A Santa Coloma de Farners els amants de la lletra poètica ompliren de versos i reflexions l’aire humit i boirós del cap de setmana del 6 al 8 de maig. El III festival Domini màgic  de poesia s’inicià el vespre del dia 6 amb La matinada clara i d'altres nits insomnes de la poeta Maria Cabrera acompanyada dels seus set-cents txetxens.
El dissabte, al Parc de Sant Salvador, espai mític del poeta, ressonaren paraules vinyolianes acompanyades de dansa i música. Després de dinar, asseguts al bar Caliu de la Plaça Farners, la Carlota Casas ens va oferir un treball profund i elaboradíssim al voltant de dos dels grans, Ferrater i Gil de Biedma a través del mirall,  entre el jo poètic i el jo personal, entre l’art i la vida.
Al voltant de Gil de Biedma i Gabriel Ferrater
 Més tard, a l’espai Joan Vinyoli reeixí el maridatge poètic entre Hölderlin i Vinyoli en boca d’un jove alemany estudiós del tema, en Tobias Christ, que ha vist en el poeta català l’empremta de l’alemany parlant entre d’altres del concepte de l’anhel present en ambdós poetes. Dolorós anhel, que diria en Vinyoli. La llum de la tarda s’esllanguí lentament  i arribà el moment de rebre el convidat d’honor, el poeta Ponç Pons. Cada paraula hauria de tocar un punt crític. Amb aquest símil referent a una sessió d’acupuntura i aplicable a la funció de la poesia, en Ponç Pons ens va conduir  cap al terreny de la poesia compromesa amb el món. Fer pensar per ampliar la manera de veure la vida, tot compartint passió i coneixement. Es va declarar compromès amb el món i en especial amb el territori,  que en el seu cas no és altre que la seva Menorca. El Pons de Sa Figuera Verda va seduir encomanant emoció i passió a un auditori nombrós i atent. Literatura igual a corc, a desfici, a obsessió i a subversió. Després de la lliçó d’en Pons, vam entrar cap al tard amb  Veus de la terra, les veus exquisides i plenes de matisos de les poetes Christelle Enguix i Susanna Rafart, presentades pel poeta Roger Vilà.
 Entrada la nit, la poesia d’en Kavafis es va anant desgranant  en melodies interpretades per Josep Tero, Kavafis en concert, a l’Auditori del municipi. Cap a mitjanit al Bar Sport de la plaça, tingué lloc una jam poètica on hi van participar recitadors espontanis, poetes presents i els germans Tàssies, joveníssims cantaires i admiradors d’en Vinyoli, a més del duet  Foraroba, dues poetes. -  la Mònica De Dalmau i la Carme Andrade -  que executen una acció basada en el diàleg poètic.
L’endemà, la pluja impedí la sortida I la natura em crida que havia d’anar resseguint indrets de Joan Vinyoli fins arribar a l’ermita de Farners. El festival es va cloure amb la recitació d’Enric Casasses a l’espai Joan Vinyoli. Amb una llibreta a les mans va anar llegint els seus escrits i poemes mostrant a tots els presents el seu personalíssim treball ple de referències d’alta cultura i alhora de llenguatge popular amb arrels ben evidents de literatura oral. El III Festival Domini màgic  de Poesia de Santa Coloma de Farners es va cloure després d’un programa qualificat per molts dels present com dens, intens i brillant.
Fins la propera!

Carme Andrade


dijous, 12 de maig del 2016

Les cadenes subtils, de Teresa Duch

Editada per Terra Ignota, una nova editorial que té molta cura dels seus llibres, Les cadenes subtils, de l'escriptora Teresa Duch és la primera novel.la de l'autora, ja que fins aleshores ha publicat llibres de relats i articles en el seu blog Salsa-Ficció. 
La novel.la presenta una característica general que la hi confereix nervi i robustesa; em refereixo a la passió com un ingredient destacat de la psicologia dels seus personatges i que es manifesta com una mena de vibració latent en l'estil narratiu. Densa de personatges,  destaquen amb llum pròpia i vital les dues dones protagonistes, la Mimí, la jove i la Maria, la dona gran. Una novel.la de dones? Diria que en part sí. Ja ha passat l’època d’haver de demanar perdó per crear personatges des de la perspectiva femenina, com deia fa pocs dies a la revista digital Catorze, l’Eva Piquer: Afegeix un femení darrere de qualsevol substantiu i a l'acte aquell nom queda rebaixat, debilitat, menyspreat, desestimat, abaratit. Posa un femení on sigui i hi estaràs afegint rebuig, desdeny. Doncs bé, creiem que el femení és humà com també ho és el masculí i la novel.la de la Teresa és una novel.la on les dones protagonistes són intel·ligents, potents, vitals i apassionades, dues dones  que es troben i que s’ajuden mútuament. El vincle que les unirà serà el coneixement que la gran transmetrà a la jove com si d’un llegat sentimental es tractés.  El traspàs de coneixements intergeneracionals actuarà com el ressort que ajudarà  la jove Mimí en uns moments d’indecisió i d’una certa apatia, a motivar-se i a trobar al·licients a la seva vida  i ajudarà  la dona gran, la Maria,  a descarregar-se del pes, de les cadenes  de la seva història, un argument que no desvelarem pas...
Una novel.la on el pes dels conflictes psicològics es fa palès en dues èpoques de la vida. Per un costat els problemes de soledat en la vellesa amb tot el clima de petites enveges, venjances i rancúnies que es creen entre la gent en els ambients de les residències però també l'afecte, la tendresa i l'amistat entre la gent gran i per un altre costat, el difícil encaix dels joves que encara ratllen l’adolescència i que no tenen clar el futur laboral ni vital.
Tots els esdeveniments importants del país hi són presents: els fets de la guerra civil, la postguerra, el franquisme i el postfranquisme, l’opus i la seva connivència amb el feixisme, la transició fins arribar als onze de setembre darrers. De vegades només és una lleu referència, altres vegades serveixen per vestir de veritat els personatges i en altres ocasions conformen el moll de l’os de les motivacions d’alguns personatges per actuar com actuen. 
De la ficció de Les cadenes subtils sorgeixen uns personatges marcats per la guerra civil, les conseqüències de la qual els explota a les mans i els converteix en els autèntics herois anònims, - en aquest cas seran dones anònimes- , dones supervivents que cercaran la salvació i que per arribar-hi hauran de desfer-se de les cadenes que les tenen empresonades.
Una novel.la d'una escriptora de la qual n'esperem moltes més.


Carme Andrade




divendres, 22 d’abril del 2016

Lila, Maria i Ondina

Tres narracions, tres protagonistes, tres universos  personals.

Lila, Maria i Ondina són protagonistes de tres llibres llegits aquesta primavera per una lectora que ha entrat de ple en els tres relats vitals. La frontera entre les tres vides és nítida; en aparença  les tres dones no tenen en comú cap coordenada vital. Què incita a la lectora a fer-ne una mirada global de totes tres, com si veiés tres paisatges en una mateixa pantalla? Res més que el plaer de jugar amb les tres protagonistes intentant esbrinar confluències o punts en contacte.

Així Lila i Ondina tenen noms bells, de ressonàncies mítiques. Lila, que significa esperit de déu o flor bella; Ondina, una dona d’aigua, una fada.lo collverd d’or, d’ales de cel / bec groc i negre, / que a l’aixecar lo vol alegre / més que un aucell/ alapintat sembla un joiell / de pedres fines / fet per sílfides i ondines.” (Cant IV Canigó, J. Verdaguer). Maria, nom popular  i corrent  entre les nostres mares i àvies. 

Maria, coprotagonista de Cadenes subtils (2016), de Teresa Duch, és l’heroïna anònima que ha viscut els atzarosos anys de la postguerra civil marcats per la tragèdia però que malgrat un passat dolorós té la força suficient com per viure intensament el present i encomanar-la a una dona jove, la Mimí, tot i fent-la hereva del seu passat sentimental.

Ondina, la protagonista de La força d’Aglaia (2016), de Maria Lluïsa Amorós, és una dona de classe mitjana actual que veu com la seva vida segura i burgesa comença a fer aigües per tots costats i es veu en obligació d' arremangar-se i intentar surar com sigui.

Lila és un bebè quan és abandonada en un paratge de l'estat de Iowa i recollida per una dona rodamón en l'Amèrica fosca de després de la depressió.  Lila esdevindrà una dona sensible i intel·ligent malgrat les circumstàncies de pobresa i marginació en què viurà. Trobarà la salvació i el repòs espiritual i personal gràcies a la coneixença d'un home religiós, un pastor església, amb el qual s'hi casarà.

Lila,(2014) de Maryline Robinson, com la Maria de Cadenes subtils són dones criades per persones alienes a la pròpia família i en unes circumstàncies excepcionals. Lila serà recollida literalment del fang i la Maria de Cadenes subtils s’escaparà de la bomba que matarà els seus pares. El germen del drama en ambdós casos està servit. Ondina, filla d'una família burgesa també ens revela  un passat familiar en què l'ombra de la germana absent es fa present de forma obsessiva en la seva vida. A La força d'Aglaia (2016) de Maria Lluïsa Amorós, l’Ondina treu forces com ho fa l’Aglaia  a Les prunes d’or (Els fruits saborosos) del poema d'en Carner i que li serveix a l’autora per introduir la narració.

El punt que uniria les tres vides seria la força per superar els esdeveniments i en especial la recerca de la pròpia identitat individual. En el cas de la Lila la recerca tindrà unes característiques més espirituals i filosòfiques; Ondina cercarà l’equilibri emocional i sentimental i Maria, ja gran, cercarà desfer-se d’unes cadenes del passat que l’ofeguen, en definitiva la recerca de la llibertat.

Espiritualitat, vida emocional i llibertat, seran els tres paradigmes on hem de situar les tres protagonistes, tres dones del nostre temps.